14.7 C
Província de Tarragona
Diumenge, març 24, 2024

Les eleccions del 25-N i l’evolució de la societat catalana (1)

Una anàlisi de Jordi Jaria i Manzano, professor Dret Constitucional URV

 

Primera part: distribució del vot i dinàmiques polítiques en la societat catalana

1. El catalanisme és més sobiranista, però menys transversal

Les eleccions de diumenge confirmen, d’una banda,  la consolidació del sobiranisme —el dret a decidir; la condició de subjecte polític— en la centralitat del catalanisme polític, substituint de manera clara la vocació de regeneració d’Espanya i encaix de la singularitat catalana que l’havia caracteritzat des del segle XIX.

Per primera vegada, Convergència i Unió concorria en un procés electoral amb un programa centrat en el dret a decidir, al que també s’hi referia explícitament Iniciativa per Catalunya en la seva campanya, mentre que la posició d’Esquerra Republicana —la segona força al Parlament per primera vegada— o les CUP és clara, per parlar només de forces que han aconseguit representació parlamentària.

El vot a aquestes forces ha estat àmpliament majoritari. En particular, la baixada de CiU compensada per la pujada d’ERC —històricament més clarament identificada amb el dret a decidir— mostra amb transparència un procés que s’anava incubant en els darrers anys.

El sobiranisme ha rebut un suport molt important de la societat catalana en les eleccions al Parlament de Catalunya amb la participació més alta, la qual cosa fa concloure que no és un deliri de quatre arreplegats. Conseqüentment, la transformació interna del catalanisme —de l’hegemonia autonomista a l’hegemonia sobiranista— pot considerar-se completada en aquesta convocatòria electoral.

Una majoria molt significativa dels electors dóna suport a forces que defensen el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, sense admetre cap altre límit a les seves decisions que la mateixa voluntat dels catalans. Això no havia estat mai així d’una manera tan clara. Ara bé, aquest canvi substancial fa que la transversalitat del catalanisme es vegi afectada, en el sentit que una part dels que hi participaven s’hi veuen descavalcats. En la mesura que el catalanisme es desentén d’Espanya, l’espanyolisme busca respostes fora del catalanisme, que amplien la seva base electoral.

 

2. Un espanyolisme més agressiu

Cal destacar la consolidació d’un suport ampli al Partit Popular a Catalunya, malgrat les declaracions agressives que han fet en relació amb temes nuclears del consens catalanista dirigents d’aquesta força a nivell estatal —o, potser, precisament per això— i els ajustos econòmics del Govern espanyol.

Tanmateix, la notícia més rellevant, en aquest sector, és la pujada molt significativa de Ciutadans, la qual, no per esperada, deixa de ser fonamental per entendre el que està passant.

Ciutadans es presenta amb una aparença neolerrouxista —on el radicalisme liberal i democràtic es concep enfrontat a la consideració de Catalunya com a comunitat política i, sobretot, incompatible amb els seus elements identitaris substancials—. La pujada de Ciutadans mostra que, a mesura que el catalanisme s’allunya de la seva vocació espanyola, aquells que la mantenen a Catalunya tendeixen a opcions espanyolistes directament enfrontades amb el propi catalanisme, que, en certa manera, els ha deixat fora de joc

Partit Popular i Ciutadans agrupen, doncs, un vot clarament definit enfront de qualsevol procés d’autodeterminació de Catalunya, negant-li la condició nacional. Cal notar que, efectivament, aquest espanyolisme no catalanista o, directament, anticatalanista no és, amb els resultats a la mà, una alternativa, però, al mateix temps, cal reconèixer que ha crescut moltíssim en els darrers anys —paral·lelament al creixement del sobiranisme—, ocupant amb els resultats de diumenge, més seients al Parlament que mai abans.

Són (bastants) menys, però no són pocs. Així, caldrà recordar les paraules de José María Aznar, en relació amb el perill de fractura social a Catalunya a mesura que el catalanisme s’allunya d’Espanya. Els resultats de Ciutadans i el Partit Popular ho apunten. En definitiva, hi ha més sobiranistes que mai, però, al mateix temps, el vot no catalanista també és més gran que mai.

 

3. La força de la inèrcia

El Partit dels Socialistes s’ha volgut situar en un punt intermedi en el debat sobre el dret a decidir —“no independència, no centralisme”, deien—. El suport obtingut confirma la progressiva erosió del seu electorat. És bastant probable que el PSC retingui avui essencialment vot inercial, és a dir, el suport d’una part de les seves bases tradicionals que prefereix el statu quo al que s’han acostumat —una Catalunya més o menys diferenciada, integradora i integrada en el si d’Espanya—.

És un vot més autonomista que realment federalista —terme que els dirigents socialistes utilitzen imprecisament i que la major part de la gent no entén—. En qualsevol cas, vistos els resultats de la resta de forces, això mostra la resistència d’un part de l’electorat a definir-se en la disjuntiva Catalunya-Espanya i la seva preferència per les estratègies d’acord, no pas d’enfrontament —amb un reconeixement més o menys explícit, més o menys profund, de la singularitat catalana—.

El PSC s’ha erosionat moltíssim, però és lluny de ser irrellevant —continua essent la segona força política en nombre de vots—. Representa avui els que volen escapar de les dinàmiques de trencament o enfrontament. Ara bé, és probable que hi hagi molts més d’aquests enquadrats en altres forces polítiques, que potser es manifestarien de manera més clara en una eventual consulta.

El vot de la inèrcia que representa el PSC —no canviem el que tenim, que ja estem prou malament com per prendre nous riscos— podria aflorar entre els votants de forces sobiranistes, de manera que la majoria per convocar la consulta no es traduís en majoria de vots positius.

En aquest sentit, cal notar que no és el mateix comptar independentistes —que creuen que cal constituir un estat propi—, que sobiranistes —partidaris del dret a decidir—, que catalanistes —que creuen que Catalunya és una comunitat política diferenciada—, que catalans. Per guanyar una hipotètica consulta, caldria que els primers fossin clarament la major part dels darrers.

Jordi Jaria i Manzano, professor Dret Constitucional URV

jordi.jaria@urv.cat

(Després publicarem la segona part d’aquesta anàlisi dels resultats de les eleccions al Parlament)

Ricard Lahoz
Ricard Lahoz
Periodista. Director del FET a TARRAGONA
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here