Quan encara és fosc, la sala d’espera del servei d’Urgències de Joan XXIII es veu com un enorme espai buit, sense vida. Només se sent, fluixet, el periodista que explica les notícies penjat des de la paret a través del 3/24. Dins del servei, poca llum i un equip de guàrdia que atén amb tranquil·litat i diligència els pacients ingressats aquella nit.
La calma es transforma en moviment a les vuit del matí, quan arriba el relleu. Un petit “exèrcit” de metges, infermeres, zeladors, neteja i aprenents es fa càrrec del comandament del servei. Salutacions, intercanvi d’informació, les novetats, els historials dels pacients, un cafè i les retallades.
Durant bona part de la jornada, a l’ambient es respira una lleugera sensació d’ofec laboral. El “centre de control” d’Urgències, on hi van a parar metges i infermeres que abans i després atenen els malalts per consultes i boxes, és el punt de trobada de les queixes i els comentaris per les noves mesures contra la sanitat pública.
Un anar i venir de comentaris
Entre historials mèdics, informes, analítiques, instrumental, llençols, control dels pacients i explicacions als familiars, hi ha molts moments que destil·len el “malestar” dels professionals de Joan XXIII, que contemplen com es van reduïnt els seus drets laborals i es precaritza el servei. A mesura que avança el matí, s’acumula la feina i augmenta la pressió assistencial.
A migdia, la sala d’espera presenta una ocupació del vuitanta per cent i es veuen algunes cues a la finestra d’ingressos. A l’interior d’Urgències, els metges analitzen patologies, encarreguen proves i prenen decisions sense marge de temps i ni d’error. Les infermeres (infermers també n’hi ha) es multipliquen en tasques diverses mentre comenten una proposta de torns de “treballar 9 dies seguits a canvi de…” i la convocatòria de noves assemblees.
Usuaris maleducats
De manera paral·lela, s’amplien els perfils de pacients que hauran d’estar ingressats a l’hospital unes hores en fase d’observació. Usuaris de la sanitat que, sovint, no segueixen ordres tan bàsiques com no parlar amb el telèfon mòbil o mantenir un cert silenci a les instal·lacions. “Malalts” que arriben a enfrontar-se dialècticament al personal i marxen del centre a l’hora que ells volen, tot i no disposar de l’alta mèdica.
A Urgències te n’adones que en el 80-90 % dels casos les primeres persones que acompanyen els malalts són dones; que els joves no deixen l’smartphone ni mentre reben la medicació; i que les persones grans tendeixen a queixar-se més del servei (són més “rondinaires”) perquè també s’hi passen més hores.
Un dia a Joan XXIII et permet sentir converses que impacten, com el cas d’una dona gran que prega a la metgessa que no enviï el seu marit a casa; que li “fa por” quedar-se sola amb ell, perquè ella no sap ni llegir ni escriure i les seves filles han d’anar a treballar.
Més feina, més nervis
Camí de les tres de la tarda, les forces dels treballadors del torn de matí noten l’impacte de la pressió que suposa l’augment de pacients que reclamen assistència. La dialèctica professional-pacient s’incrementa i pot originar algun conflicte, sobretot per “qüestió de temps”: el pacient reclama immediatesa i resultats efectius, i el professional li recorda la responsabilitat que té sobre la seva salut.
Malgrat tots els entrebancs pressupostaris, Urgències de Joan XXIII treballa amb eficàcia, coordinació i professionalitat. Potser al límit de les seves possibilitats, però amb resultats eficients i satisfactoris.
Ara bé, no es pot acceptar ni un pas enrera més en la qualitat del servei. La Tarragona polièdrica que es troba allà, circumstancialment, per raons de salut, mereix un centre de referència per a temes urgents. Perquè quan mana la urgència (la de veritat), els pacients optem per la sanitat pública. I aquest és un valor que no hem de perdre.
Totalment d’acord amb vosaltres . Tots els tarragonins teníam molt clar que la medicina privada era per dolencias menors , controls rutinaris , y comoditat .
Reservavem la pública per casos complicats i urgents i Joan XXIII era el nostre centre de referencia en aquests casos.
Avui ja començem a dubtar ,donades les mancances en certes especialitats i patologías i esperem , com dieu , no tirin mes enllá les retallades , que está comandant el Conseller de Sanitat , ex dirigent de les Mutues Privadas de Cataluña.
Vigilem-ho tots plegats.