De nou, les arts escèniques i les capacitats s’agafen de la mà per donar lloc al festival Eclèctic de Tarragona. I amb aquesta ja són tres edicions.
El certamen ha arrencat aquest diumenge i, durant els propers dies, portarà a la ciutat un projecte teatral impulsat per les conselleries de Cultura i de Serveis a la Persona, des de l’Àrea de Polítiques d’Igualtat i sota la coordinació del tècnic del Servei Municipal de la Discapacitat, Romà Solé.
Hi participen fins a 16 grups escènics -9 de la ciutat- i més de 200 actors que pertanyen a entitats relacionades amb la discapacitat. Una demostració de dansa integrada a la Rambla Nova a càrrec dels Down Wapacha Team de Reus ha donat el tret de sortida al festival. Després, el Teatre Metropol ha obert les seves portes per acollir la posada en escena del darrer projecte del grup Amanida Teatre, de l’ONCE a Tarragona, format per persones cegues o deficients visuals, sota la direcció de Miquel Àngel Fernández.
Una representació plena de recursos
No hi ha cua al Metropol. Una cinquantena de persones accedeixen al teatre per veure On anirem a parar? Aquest serà l’escàs públic que gaudirà de la representació. Entre els assistents, moltes persones relacionades, d’alguna manera o altra, amb el sector social; alguna autoritat com la consellera de Polítiques d’Igualtat i Serveis a la Persona, Victòria Pelegrín. Potser el cap de setmana d’infart cultural que ha viscut la ciutat sigui el culpable de la poca afluència de públic a la primera de les representacions de l’Eclèctic al Metropol. Una circumstància que, sense menystenir l’esforç de la companyia, desvirtua l’acte.
Silenci. L’espectacle és a punt de començar. Les actrius apareixen i l’encarregada d’interpretar l’obra amb llenguatge de signes ja està situada a l’esquerra, a la part baixa de l’escenari, per que les persones sordes puguin seguir-ho sense problemes.
Els cecs o deficients visuals tenen també un suport interessant. En accedir al recinte, se’ls ha lliurat un petit aparell receptor connectat a un auricular per on podran escoltar l’audiodescripció de l’obra. Una veu s’encarrega de narrar els passatges sense diàleg i els detalls visuals del quadre. És una tècnica que impulsa l’ONCE i que poc a poc es comença a estendre per diverses sales de l’Estat.
A escena, les primeres actrius comencen a desfilar. Són actrius i, casualment, cegues o amb mancances de visió. Es mouen amb llibertat i naturalitat per l’escenari. Utilitzen diverses estratègies com marques al terra o delimiten l’espai amb objectes concrets. Han fet un minuciós estudi previ de l’escenografia. coneixen cada detall i s’ajuden d’una distribució exacta de l’escena que, en aquest cas, representa un tanatori. Ho fan així en cada representació des de l’any 1994, quan va néixer la companyia.
Unes actrius que, amb una interpretació acurada i emotiva, enriqueixen una obra difícil de definir. L’acció va transcorrent. Cinc dones ens conviden a reflexionar sobre la mort. Cinc maneres subjectives d’interpretar, encaixar o paradoxalment veure i viure la mort d’un ésser estimat: la varietat de registres i la capacitat gestual de Carmen Lourdes García, el caràcter interpretatiu d’Antònia Saladié, l’evocació i la memòria de Natividad Ojeda, el dramatisme i l’empatia de Rafaela Pérez i la reverberació i obscuritat de Juany Fuentes.
A tot això, cal sumar la feina de l’equip tècnic, la importància dels contrastos en la il·luminació de l’escenari i la personal feina d’adaptació del director, a partir de textos escrits per autors del Camp de Tarragona.
Tot plegat, acaba convertint-se en una hora i mitja de reflexions i pensaments sobre la fi de la pròpia existència, l’empremta que deixem en els qui es queden i les ganes de despertar per viure.
L’obra clou amb els aplaudiments de rigor. Les protagonistes saluden i l’audiodescriptora mira al públic, des de dalt de tot de la platea, cercant la conformitat d’haver complit la seva missió. Al pati de butaques, una noia comenta, entre nostàlgica i admirada, que al seu païs no es duen a terme festivals de teatre amb persones discapacitades.
Una setmana de propostes ben eclèctiques
Més enllà, fins el dia 12 de maig, les actuacions se succeiran en diversos espais de la ciutat. Grups escènics com Al trot Teatre, de La Muntanyeta, el del Club Social La Muralla o la companyia Danza Mobile -provinent de Sevilla- mostraran el fruit dels seus assajos. Els nois del Teatre Ganyotes, del Club Vaixell, clouran el festival amb els nervis de presentar l’esperada 3/4 de circ, per la qual han aconseguit finançament mitjançant un Verkami.
El Romà i el seu equip han pensat en tot. Llengua de signes per a persones sordes, audiodescripció per a persones cegues i una platea adequada per usuaris amb cadires de rodes.
Aquests dies, actors, actrius, voluntaris i professionals lluiten més que mai per sobreviure a les retallades. Troben en el teatre un respir a la situació quotidiana. El festival busca la normalitat i la integració del col·lectiu i, amb una obra, un musical o una performance, aconsegueix una de les seves fites: esdevenir “un petit moviment sociocultural”.
El desig: que l’Eclèctic es converteixi en un festival referent en l’àmbit cultural català. Per això, cal també que el públic respongui.
El punt positiu: que Tarragona hagi inclòs aquest esdeveniment dins la programació estable dels seus teatres.
El somni: que l’escenari aculli actors i capacitats, en un festival que massa sovint sembla específic d’un col·lectiu concret.
