Sentiments contraposats, sabor agredolç. La reobertura de la Necròpolis Paleocristiana de Tarraco deixa sensacions contradictòries entre els experts del món del patrimoni i molts ciutadans.
Sensació positiva: després de 21 anys amb les portes tancades, el conjunt funerari paleocristià més important d’Occident es pot tornar a trepitjar. Sensació negativa: al cap de dues dècades, la intervenció realitzada és mínima (225.000 €) i la rehabilitació és molt parcial i insuficient.
Si veiem el got mig ple, el més important és que s’ha complert el compromís que va fer l’any passat el conseller de cultura, Ferran Mascarell, de recuperar ràpidament aquesta “joia patrimonial”, tancada “de manera inexplicable”, segons les seves pròpies paraules. La ciutat, per tant, disposa d’un altre atractiu de turisme cultural que, a més, genera autoestima i referma la condició de Patrimoni Mundial.
Si veiem el got mig buit, les administracions públiques (Estat, Generalitat i Ajuntament) de diversos colors polítics i en diferents etapes han estat incapaces d’executar la rehabilitació completa de l’espai. S’hi han redactat molts projectes, s’hi han destinat partides als Pressupostos Generals de l’Estat, però la necròpolis s’ha anat degradant i oblidant durant massa anys.
El gestor i el propietari
L’espai funerari, on s’hi van documentar més de 2.000 tombes datades entre el segle III dC i el període visigot, forma part del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT) una institució gestionada per la Generalitat, però de titularitat estatal. És l’únic museu de Catalunya que és propietat del govern espanyol. I aquesta circumstància explica, en bona part, la desgraciada història recent de la necròpolis i la que ja pateix el projecte de La Tabacalera.
La intervenció estrenada aquest dissabte (Dia Internacional dels Museus) es preveu com “el pas previ d’un projecte més ambiciós que s’emmarca en el futur complex d’equipament patrimonial de La Tabacalera, on està previst que es traslladin el MNAT, la Biblioteca Pública de Tarragona i el Dipòsit Nacional Arqueològic”, segons afirma el Departament de Cultura de la Generalitat.
El projecte, però, sembla adormit en els calaixos de la conselleria i el ministeri, tot i que Ferran Mascarell assegura que està “ben orientat i encarrilat”, sense concretar-ne detalls. “S’haurà d’adequar al ritme de les circumstàncies econòmiques actuals”, afegeix. I remata: “El Govern dissenya el projecte, però l’Estat és qui ha de fer la inversió”.
Incompliments
L’Estat (espanyol) ja va preveure destinar-hi 4,5 milions d’euros als pressupostos de 2005 (govern Zapatero a Madrid, govern Maragall a Catalunya), quan Francesc Tarrats era Director General de Patrimoni de la Generalitat. Però ni aquella ni altres inversions apuntades en un paper s’han arribat a executar mai.
Ara, amb el MNAT propietat d’un Ministeri d’Educació i Cultura liderat per José Ignacio Wert, l’animadversió del seu titular envers la llengua i la cultura catalanes, la tensió política Catalunya-Espanya i les retallades generals per culpa de la crisi, no és d’esperar que l’Estat (espanyol) faci cap gest amb el museu tarragoní i el complex de la Tabacalera. Ni ara ni en el futur.
“El temps dirà”, comentava el conseller Mascarell. El temps d’espera de La Tabacalera no és infinit. Només un altre Estat (propi) i amb un altre context econòmic (més favorable) faran possible tirar endavant un gran complex cultural i patrimonial al costat del Francolí. I Tarragona ha de lluitar i empènyer per aconseguir-ho!
És el que dieu: un sentiment agredolç. Una alegria que no ho acaba de ser, perquè els que l’havíem visitat de joves no ens explicàvem el tancament.
Ara bé, aquest és el reflex fidedigne de la marxa del país: adormir-se els projectes en un calaix-purgatori. Deixar que “els de més enllà” facin i desfacin, que nosaltres amb vermut i tapes tenim sempre el poble agraït.
Ah, curiós: segons aquest mateix diari, en opinió d’un articulista, a Tarragona no havíem tingut mai “glamur” fins que no es va posar l’estoreta vermella davant del Tarragona. Ni romans ni h…, aquesta és l’opinió del poble adormit.