El FET a TARRAGONA ha demanat al director general dels Jocs Mediterranis de 2017, Ramon Cuadrat, un article amb les seves impressions personals del que està vivint aquests dies a Mersin. Més enllà de la feina que la delegació tarragonina desenvolupa a Turquia, Cuadrat ens explica aquí les seves peripècies en el tema del transport per desplaçar-se a les diferents instal·lacions i seus dels Jocs:
Fa dos anys vaig poder ser un dels afortunats de presenciar l’elecció de Tarragona com a ciutat organitzadora dels Jocs Mediterranis del 2017. Aquella vegada vaig ser a Mersin dos dies i mig, on no vaig poder visitar res de la ciutat i únicament vaig fer un breu tomb de deu minuts des de l’hotel. Ara, dos anys i mig després, i amb onze dies consecutius coneixent en directe els Jocs de la ciutat turca, no puc dir el mateix.
La benvinguda va ser espectacular: voluntaris uniformats, amables, simpàtics i molt col·laboradors. De fet, he de dir que aquesta ha estat la tònica des del primer dia en qualsevol de les instal·lacions que hem visitat i en totes les reunions que hem assistit, que no han estat poques. Sens dubte hem d’agrair el tracte de tota l’organització ja que està fent molt fàcil la nostra estada.
Buscant un mitjà de transport
A banda d’això, m’agradaria explicar la nostra simpàtica experiència amb el transport d’aquesta caòtica i particular ciutat.
En aquests onze dies portem més de 2.000 km recorreguts en cotxe, gran part d’ells repartits en els desplaçaments a las seus que estan situades fora la ciutat, com les d’Adana, Tarsus, Kiskalesi i Erdemli. A més, si això ho traduïm en temps, estem parlant que hem invertit ben bé més de 40 hores “viatjant” pels Jocs, i que per cada 100 km hem necessitat unes dues hores.
Els primers dies ens desplaçàvem amb el transport lliure de l’organització. A primera vista semblava una bona opció ja que en els punts d’atenció al transport podies demanar un cotxe amb fins a tres hores d’antelació. La sorpresa, però, va ser que aquests conductors o no es presentaven, o feien tard, o simplement no coneixien les instal·lacions. Fins i tot, quan semblava que havíem encertat amb un bon conductor, aquest acabava desapareixent per art de màgia entre desplaçament i desplaçament.
Ens vam alegrar molt quan vam descobrir els horaris de les línies d’autobús dels Jocs. Vam optar per aquesta segona opció amb optimisme, però de seguida vam veure que no era massa millor que l’anterior: aquells busos que et portaven a una instal·lació, a vegades no existien quan volies fer el trajecte invers! Això ens va passar en el trajecte des de la Vila Mediterrània fins a la seu de gimnàstica rítmica.
La solució definitiva?
Finalment, la nostra tercera opció de transport per Mersin va ser un cotxe amb conductor: l’Argun, un noi jove molt simpàtic però que no coneixia ni una paraula d’anglès. Aquest cotxe ens el va proporcionar la responsable de Relacions Internacionals del CIJM, Nihan Kaçman, casada amb un espanyol i que des del primer dia ens ha ajudat moltíssim. Per poder viatjar els quatre membres de la delegació tarragonina tots junts al cotxe, vam renunciar a la traductora de turc… tot una odissea.
Tot i això, veiem que el cotxe disposa de navegador GPS, el que ens fa pensar que a partir de llavors tot aniria millor. Però no. El conductor no coneixia els trajectes interns ni externs des Jocs i el GPS no reconeixia els noms de les instal·lacions. Amb la qual cosa, nosaltres, quatre tarragonins, vam acabar fent-nos de guies improvisats per Mersin, intentant recordar els trajectes que ja havíem fet en dies anteriors.
Avui hem canviat de conductor. Segons sembla, l’Argun ha dit que durant el dia anem a massa llocs i durant massa estona (normalment sortim de l’hotel a les 8 i arribem a les 22h). El nou conductor es diu Cadir. Tampoc parla anglès ni li funciona el GPS, però almenys sembla que té una mica més d’orientació… ja veurem.
Prenent nota
Conclusió: no tot és disposar dels serveis necessaris (cotxes, autobusos, guies, conductors…) sinó que una formació prèvia és fonamental, i en prenem bona nota. He de dir també que, tot i aquestes dificultats organitzatives, la predisposició, actitud i tracte dels turcs envers tots els qui som als Jocs aquests dies és absolutament brillant i envejable.
A Tarragona tindrem molt més temps per treballar -Mersin només han tingut dos anys-, i a més, ara per ara les nostres seus estan molt menys disperses que les seves (25 km de distància com a màxim, excepte l’hípica i el piragüisme). A més, crearem un pla de formació molt potent perquè la gent que ens visiti pugui gaudir i aprofitar al màxim la nostra ciutat i província.
Els nostres dies a Mersin ja s’acaben i tenim a l’horitzó la cerimònia de clausura de diumenge, on la ciutat turca ens passarà el relleu. L’alcalde de Tarragona rebrà la bandera, i simbòlicament tornarà a començar el compte enrere d’aquesta magnífica oportunitat que tenim per endavant.
Una abraçada a tots i Mersin’den selamlar!
PD: Si algú vol viatjar a Mersin els hi podem oferir uns molt bons guies tarragonins.
