El FET a TARRAGONA publica el testimoni d’un dels tarragonins que aquest dissabte va anar al Concert per la Llibertat, al Camp Nou. L’article de Xavier Gonzàlez Perarnau ens detalla les impressions i els sentiments viscuts al llarg d’una singular jornada política, cultural, festiva i reivindicativa.
Només pujar a l’autobús ja s’endevina que la jornada serà intensa. Una munió de gent s’organitza ordenadament a la Rambla Lluís Companys de Tarragona seguint les instruccions dels esforçats col·laboradors de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural. Tot llest i segons l’horari previst, cap a Barcelona que hi falta gent.
Abans de les sis ja trepitgem la capital, per sort som molt a prop de l’estadi. Milers de persones carreguen bosses i motxilles amb les provisions necessàries per subsistir unes quantes hores al Camp Nou, paro l’orella i em desborda la diversitat d’accents catalans i també castellans que escolto al meu voltant, els rètols dels autobusos em transporten a l’origen de tota aquesta gernació serenament entusiasmada, Solsona, Balaguer, Sabadell, Girona, Montblanc, Tortosa…
Entrem a l’estadi i ens acomodem. Anem mirant els nostres companys de cadires properes, majoritàriament famílies, també molta gent gran a la que li costa habituar-se a un esdeveniment com aquest. Per fi arrenca el concert, des de bon principi el so i el ritme a l’escenari no acaben de ser els desitjables, el públic no es queixa i al cap de mitja hora tenim clar que avui arribarem tard, molt tard a casa: no passa res!
L’estol magnífic d’artistes desferma entusiasmes i sorpreses, gent que se les sap totes i gent que mira el programa i pregunta al veí a cada moment. Els grans triomfadors de la primera part son sense dubte Pep Sala i Dyango, Fermín Muguruza, Peret, Paco Ibáñez i el gran Francesc Ribera Titot.
Mitja part intensa amb el parlament de la Muriel Casals i el moment culminant de la nit amb el gran mosaic amb el missatge Freedom Catalonia 2014 que pretén fer-nos més visibles al món. Sonen gralles i els Castellers de Vilafranca enlairen un imponent tres de nou amb folre, al bell mig de la gespa de l’estadi.
L’adrenalina puja de to amb l’inici de la segona part del concert. El so es transforma i esdevé amable i contundent, les melodies domèstiques del mestre Llach es van precipitant. L’emoció va guanyant terreny per moments, Cris Juanico, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Miquel Gil i Franca Massu van teixint versions magnífiques del mestre.
Ningú es mou del seu lloc, les provisions i begudes ja fa estona que s’han exhaurit, molts nens dormen sobre els genolls familiars, però no passa res: Tothom espera que arribi el final amb el cant col·lectiu de la cançó Tossudament Alçats , darrer esforç on el públic supera amb escreix a l’escena, visiblement cansada després de sis hores de concert.
S’encenen els llums de sala a l’estadi i descobreixo les mateixes cares, convençudes, entusiastes i tranquil·les amb les que he conviscut més de sis hores. Crec que tothom té clar que no hi ha marxa enrera, que tossudament normals esperaran que políticament i aqui correspongui sàpiga estar a l’alçada, a l’alçada de la normalitat del país.
