Els que el van veure córrer diuen que va ser un autèntic plaer seguir aquell francès de Mérignat sobre la bicicleta. Raimon Poulidor, Pou-Pou, però, es va topar al seu camí amb Anquetil, Merckx i fins i tot Hinault, al final de les seves aventures durant setze edicions del Tour.
Pou-Pou, amb set etapes guanyades a la ronda francesa, mai va poder pujar al més amunt del pòdium, que va tastar fins a vuit ocasions en graons inferiors.
La història de Poulidor, que sí que va guanyar una Vuelta i fins i tot un campionat de França, pot ser la de molts esportistes que s’han quedat sovint a les portes de l’èxit a gran escala en competició individual.
Un d’aquests casos és el de Natàlia Rodríguez, una de les esportistes tarragonines que ha portat el nom de la ciutat al reconeixement internacional.
UNA MILLA SENSE PREMI
Rieti (Itàlia). Agost del 2005. Natàlia Rodríguez aconsegueix baixar dels quatre minuts als 1500m i fixa el que encara és rècord d’Espanya amb 3’59’’51. Rieti va ser el Mont Venteoux del 60 de Pou-Pou. Per Natàlia Rodríguez, aquella etapa guanyada ben aviat feia pensar que les grans victòries estaven per arribar.
Des d’aquell moment fins ara la trajectòria de la millor atleta tarragonina de la història ha vingut marcada per alts i baixos constants en la seva particular cursa als tartans. Ara Rodríguez amb ja trenta-quatre anys afronta la recta final de la seva carrera esportiva intentant retrobar-se amb ella mateixa i aixecant-se encara del mal regust de boca d’aquell cop de colze amb Gelete Burka que la va apartar de l’or a l’estadi olímpic de Berlín.
Tinc la imatge gravada al cap de Núria Fernández, dient-li a Natàlia Rodríguez que aquell or era seu i la cara de la migfondista tarragonina al veure la decisió final dels jutges. Va ser un dia dur, d’aquells que costen d’oblidar i on va tocar demostrar de quina pasta especial estava feta, una atleta molts cops menyspreada sense motiu aparent.
Aquell incident, injust per on el miris, va fer que la de Torreforta no pogués córrer a Zurich poques setmanes més tard i que la IAFF la convidés als 2000 metres, distància molt poc habitual per ella, al memorial Van Damme, a l’estadi Rei Balduí de Brussel·les on havia d’enterrar la destral de guerra amb l’atleta d’Etiòpia. Rodríguez es va negar a participar.
Allò va ser un cop que qualsevol altra, amb trenta anys i amb les moltes lesions que ja arrossegava a sobre, hauria aprofitat per abandonar l’atletisme i baixar del tren en marxa. Un cop més s’havia escapat l’or en una gran competició.
Natàlia Rodríguez s’havia convertit en la Poulidor de l’atletisme contemporani, i tot i estar pràcticament sempre en el cartell de les favorites, després d’aquella marca de Rieti mai acabaria de fer el salt al primer lloc.
Un bronze al Mundial de Daegu (2011 Korea) i una plata al Mundial Indoor a Doha (2010 Qtar) s’han convertit en els únics metalls de la tarragonina en l’àmbit internacional.
Quatre participacions als Jocs Olímpics (Sidney, Atenes, Pequín i Londres) amb poca fortuna avalen el seu palmarès sense premi.
La victòria a Alcobendas la situa davant d’una oportunitat per lluitar als mundials de Moscou
LA MILLOR MIGFONDISTA DE L’ESTAT ESPANYOL
Si a l’arena internacional Natàlia Rodríguez s’ha quedat sense guardons en les grans ocasions, ben diferent és la seva trajectòria a l’esfera estatal. Aquest cap de setmana la tarragonina ha sumat el seu desè campionat d’Espanya, aquest cop a Alcobendas.
Amb uns anys força grisos a la seva esquena i només amb la mínima B a la butxaca aquesta temporada, la victòria a Alcobendas la situa novament davant d’una oportunitat per lluitar per alguna cosa als mundials d’aquest estiu a Moscou. Tot i no estar en el millor moment, Natàlia Rodríguez buscarà trencar el malefici del seu palmarès internacional.
Rodríguez intentarà que el de Moscou pugui ser com el darrer Tour de Poulidor, en què, ja amb quaranta anys, el francès va saber aprofitar aquella edició del setanta-sis per ser tercer d’un pòdium sense noms il·lustres.
A la ment però encara tindrà el que podrien ser els seus cinquens jocs olímpics una xifra a l’abast de pocs. Serà l’estiu del 2016 a Brasil on la Natàlia podria tornar a viure una d’aquelles cites marcades amb una creu grossa al calendari de qualsevol esportista. Natàlia Rodríguez tindrà ja però trenta-set anys.
