Recordar la llarga i agitada vida de l’antiga fàbrica de la Chartreuse permet tenir una visió completa de la història de Tarragona posterior al setge de 1811, de la qual el recinte de la plaça dels Infants n’ha sigut un protagonista destacat.
L’edifici fou construit a meitats del segle XIX sota la iniciativa de l’alcalde Joan de Ferrer i Duran i l’impuls de la incipient burgesia local (comerciants i petits fabricants), aprofitant el curt període de Revolució Industrial que va viure la ciutat. El seu primer registre per a la història fou el d’acollir l’única màquina de vapor –el símbol innovador d’aquell moment- instal.lada a Tarragona, i una de les de les primeres en funcionar a Catalunya.
El destí inicial de l’edifici fou la producció de teixits i fil.lats i, sota el significatiu nom mercantil de La Fabril Tarraconense, es va inaugurar el maig de 1857. El conjunt trencava amb tot el que s’havia vist fins llavors, amb elements arquitectònics inèdits com l’ús de la columna de ferro (provinent de la foneria Trifon Bas de Reus) o la presència imponent de la xemeneia feta amb maons.
També en destacava la proliferació de finestres, la construcció en alçada (tres pisos) i l’existència d’una torre (la del rellotge) a la façana principal. La primera vida de la fàbrica fou molt curta, ja que va tancar les portes el 1869, coincidint amb una de les crisis cícliques del sector a tot el país.
La proximitat amb al veí espai d’elaboració i exportació de vins i alcohols de l’empresari August de Muller determinà el seu segon ús com a destil.leria i magatzem d’ampolles. No fou tampoc una etapa gaire llarga, però sí decisiva per al seu futur. De Muller, nascut a la ciutat francesa de Reims, era descendent d’una nissaga de fabricants de xampany que havien treballat amb el mariscal d’Estrées, la persona que va subministrar el 1605 a l’ordre dels cartoixans, també d’orígen francès, la fórmula secreta per fer el licor d’herbes medicinal que els faria famosos arreu d’Europa (el Chartreuse, és clar).
Aquesta primera connexió i el prestigi que s’havia guanyat la casa De Muller és, segons els historiadors, el que va decidir els cartoixans a instal.lar-se a Tarragona i comprar l’antiga fàbrica tèxtil el 23 de novembre de 1882. La institució eclesiàstica, que ja havia viscut una primera etapa a terres tarragonines entre el 1163 i el 1835, mitjançant una cartoixa (monestir) ubicada a Scala Dei, cercava un lloc fora de França a on desenvolupar la seva activitat empresarial de fabricació de licors.
El país veí vivia un nou període de lluites obreres, revolucionàries i anticlericals i els frares volien un indret més segur a on resguardar els seus béns. El 1901 van constituïr una societat anònima per explotar el conjunt industrial, La Unión Agrícola, i un any després començaren a instal.lar-s’hi.
EL TRUC DELS FRARES
Per preservar els seus béns de qualsevol norma anticlerical els frares van idear un truc legal i la societat anònima tenia un capital fictici en poder dels empresaris amics de l’ordre, tot i ser íntegrament de propietat cartoixana. Això els va permetre evitar la col.lectivització de la fàbrica durant el període revolucionari viscut a Catalunya entre el 1936 i el 1939.
El Govern de la República va decidir en el darrer moment de la guerra quedar-se amb l’empresa, acusant-la de boicotejar el govern legítim, però el decret es va publicar un dia abans de l’entrada de les tropes de Franco a Tarragona, protagonitzant una de les col.lectivitzacions més curtes de la història.
Entre la compra del recinte i l’arribada dels frares, la fàbrica va viure un sinistre l’estiu de 1883, quan va patir un incendi que va malmetre, especialment, la darrera planta. Tot i la tragèdia, aquest fet va donar pas a una primera rehabilitació força integral, amb millores de l’edifici per al seu nou ús.
Les obres les va dirigir el llavors arquitecte municipal, Pau Monguió, amb la col.laboració d’un altre il.lustre colega, Josep Maria Pujol de Barberà, responsable de la balconada tancada que dóna al carrer Vapor.
Fins el 1933, la fàbrica fou també monestir, barrejant els frares que hi vivien i treballaven (14, cinc d’ells sacerdots) amb els altres obrers. Durant aquesta etapa l’empresa va viure un primer moment d’esplendor pel que fa a la producció. Fins i tot es van plantejar comprar, per 23.000 pessetes, la plaça de braus, aprofitant que el Banc de Tarragona la havia posada en venda.
EXILI I BOMBARDEJOS
La proclamació de la Segona República espanyola va posar el punt i final a aquest període fructífer i la comunitat cartoixana es va veure obligada a exiliar-se. Tot i que la fàbrica va seguir funcionant i no fou col.lectivitzada, va patir diferents bombardejos durant la Guerra Civil, i les penúries econòmiques i de proveïment de la postguerra.
No fou fins el 1953 que es tornà a viure un nova època daurada que es perllongà fins a la crisi del petroli de 1973. El declivi fou ja imparable i, després d’anys de negociacions amb l’ajuntament i la Generalitat, la conselleria de Governació, dirigida llavors per Josep Gomis, va comprar la fàbrica el 1990 (la producció s’havia tancat un any abans).
Des de llavors, i malgrat que ha sigut font continua de rumors per acollir molts projectes, l’edifici espera una nova vida, la quarta, que ja és a punt de començar, com a seu de l’Escola Oficial d’Idiomes (EOI).
Aquest article, resumit, “Una fábrica amb 4 vides”, forma part d’un ampli reportatge sobre el trasllat de l’EOI a l’antiga fàbrica de la Chartreuse que podeu llegir al número 1 de la revista FET a TARRAGONA.
Si voleu llegir aquests i altres continguts us podeu subscriu-re clicant aquí i rebreu la revista a casa.
Gràcies per fer-vos amics del FET.
La revista es pot comprar a: Llibreria Adserà, Llibreria Cal Matias, Llibreria de la Rambla, Llibreria La Capona, El Lloro i La Cocotte.
