Unes cent vint persones es reuneixen a l’Aula Magna del Campus Catalunya de la Universitat Rovira i Virgili (URV) per escoltar els arguments de la Tarragona laïca, que ha decidit organitzar-se i protestar públicament, per mitjà de la recentment nascuda Coordinadora per la Laïcitat i la Dignitat, envers la macrobeatificació que se celebrarà a la ciutat el proper 13 d’octubre. En els darrers dies s’ha demostrat la capacitat de mobilització del col·lectiu, que el passat 17 de setembre es va presentar en roda de premsa, i que va sorgir com a resposta ciutadana a la beatificació massiva promoguda per l’Arquebisbat de Tarragona. En menys d’un mes han aconseguit l’aval de prop de 900 signatures recollides en un manifest a través del seu lloc web, 250 en paper, i 49 d’entitats.
Teresa Fortuny, en nom de la Coordinadora, aprofita l’avinentesa per denunciar la posició de l’alcalde de Tarragona i el seu govern municipal, que “van convertir el darrer ple ordinari en extraordinari per negar-se a acceptar mocions”, i per tant, haver d’opinar al respecte.
La presidenta de l’Associació de Víctimes de la Repressió Franquista, Montserrat Giner, esbossa un itinerari per diferents espais religiosos de la ciutat que es van convertir en zones repressives durant la postguerra. Néta d’un afusellat —Josep Giné Estivill—, assegura: “Són llocs que ens perturben”. Fa referència al Pretori Romà, presó fins l’any 1953; el Convent de la Mare de Déu del Claustre, que fou un camp de concentració; la Punxa, per on, segons Giner, “passaven quasi tots els empresonats abans que els sotmetessin a judici sumaríssim franquista”; el convent de les Oblates, que fou una presó franquista de dones; i la muntanya de l’Oliva, on s’afusellaren centenars de persones. Menciona també el cementiri de Tarragona, propietat, aleshores, i encara actualment, de l’Arquebisbat. “Allí dintre s”hi afusellaren persones, amb el consentiment de l’Església”, afirma, punyent.
El recorregut trasllada els assistents en espai i temps, i Giner descriu les “traves” que els va posar la institució eclesiàstica, titular del cementiri, entre els anys 2004 i 2010, per “dignificar” una fossa comuna existent en el seu interior. També recorda que l’actual arquebisbe, Jaume Pujol, fou convidat a l’acte d’inauguració de la dignificació de l’emplaçament, celebrat el 12 de desembre de 2010, però que ni tan sols els va respondre la invitació. “Nosaltres volíem que hi fos, perquè a la nostra associació també hi ha catòlics i practicants”, argumenta Giner. La presidenta de l’associació de víctimes considera que aquest fet contrasta amb la implicació en l’esdeveniment de la setmana vinent: “Creiem que fer una dignificació de 522 persones, només d’unes, i alhora haver-se resistit fins a l’últim moment a dignificar la figura dels republicans, és un agravi comparatiu molt dolorós per a nosaltres”.
“No és un acte neutral, normal, qualsevol”, assegura Joffre Villanueva, membre de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia. “Es tracta de 522 persones triades molt concretament, d’un bàndol concret”, afirma. “Sabem que van haver-hi religiosos afusellats pel bàndol franquista, però d’aquests no se’n recorda ningú”, recrimina. Villanueva considera que es tracta d’un acte privat, però alhora “criticable”, sobre el qual cal “aixecar una veu, perquè sembla una continuïtat de la causa general”.
Villanueva: “Es tracta de 522 persones triades molt concretament, d’un bàndol concret”
El dia 13 d’octubre, casualment, es compleixen 114 anys de l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, que fou acusat d’instigar els fets de la Setmana Tràgica (1909), i en la condemna del qual, segons el politòleg, l’Església catòlica hi va jugar “un paper important”. Villanueva pensa que l’anècdota afegeix “una certa nota de sarcasme” a l’efemèride, i llença un avís a la jerarquia del catolicisme: “La societat catalana i espanyola pagarà a l’Església amb la moneda de la indiferència”.
El professor d’Història de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Jaume Botey, cita a Vidal i Barraquer i el bisbe basc Mateo Múgica com a exemples de resistència en el clergat. Ambdós es negaren a signar la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol als bisbes del món, l’any 1937, en la qual es deixava clar a quin bàndol donava suport l’Església en la Guerra Civil. Potseriorment, ambdós hagueren d’exiliar-se. Botey també parla de la “complicitat de l’Església en el genocidi que es va cometre”.
Sobre l’acte del dia 13 d’octubre, creu que és “un acte litúrgic, però eminentment polític”, i el titlla de “provocació”. També creu que té una explicació en el context actual: “Es fa en un moment en què la dreta necessita traure forces i sentir-se recolzada per la jerarquia de l’Església”. Demana un exercici de memòria quan manifesta que els papes Pius XII, Joan XXIII i Pau VI van aturar aquest procés, que des de l’Església espanyola “van voler impulsar immediatament després que acabés la Guerra”. Fou Joan Pau II —que serà canonitzat el proper 27 d’abril— qui ho va acceptar. Botey lamenta que “ara, setanta-cinc anys després”, s’estigui culminant.
Per finalitzar les intervencions, el catedràtic d’Història Contemporània i degà de la Facultat de Lletres de la URV, Josep Sánchez Cervelló, llegeix la carta que va rebre de l’arquebisbe Pujol, el passat 17 de setembre, que anava acompanyada de l’opuscle Els màrtirs, testimonis suprems de l’amor a Crist. També exposa la resposta que ell li va enviar. “Considero aquest acte de caire polític, perquè pretén fer aparèixer la vostra institució com a víctima de la Guerra Civil, quan també en fou botxí” li etziba, entre d’altres, en un text replet d’al·lusions a fets històrics que relacionen la institució eclesiàstica amb la repressió franquista i amb el suport a d’altres dictadures com la de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). Sobre la persecució religiosa, el flixanco puntualitza que sols afectà als catòlics, ja que els centres de culte protestant i les sinagogues de Madrid i Barcelona restaren obertes. “Aquestes confessions no foren vistes com un perill pel govern legítim”, afegeix.
“L’Església, que s’enorgulleix d’haver-se forjat en el martiri, no va tenir compassió pels derrotats”, declara el degà. A més, recorda que el 23 de febrer de 1981 la institució “restà muda contra el cop d’Estat de Tejero”. “L’Església feia i fa política, i sols es mobilitza quan governa l’esquerra, per anar contra l’avortament, el divorci, el matrimoni homosexual”, assevera. El seu final és contundent: “Segurament l’Esgésia, d’aquí 300 anys, com en el cas de Galileu, reconeixerà que s’ha equivocat”.
L’acte acaba durant prop de dues hores, tenint en compte les intervencions i el posterior debat entre els presents. El proper dia 10 d’octubre, a les 19h, els membres de la Coordinadora intentaran lliurar a l’arquebisbe Pujol, personalment, el manifest i les seves respectives adhesions. Caldrà veure com reaccionen des del Pla de Palau. Sigui quina sigui la resposta, el diumenge 13 el col·lectiu ja ha preparat un acte alternatiu a les beatificacions, a les 12h, a la muntanya de l’Oliva.
