Jugar contra un equip de Champions o Europa League, aquest és el premi gros que espera al Nàstic per la pròxima ronda de copa.
L’eliminatòria es jugarà a doble partit amb l’anada al Nou Estadi el cap de setmana de la puríssima (o la constitució) i la tornada el divuit de desembre al camp de l’equip de primera.
Per les malmeses arques del club és com si la nova grossa de cap d’any ja hagués arribat a Tarragona, pendents del sorteig que estava previst per aquest divendres i finalment s’ha ajornat fins al novembre.
Els grana mantenen immaculada la seva trajectòria aquesta campanya a la competició del “KO” on després d’eliminar a Alcoyano i Albacete als penals, els de Castillejo han aconseguit davant del Burgos donar el cop d’efecte definitiu i arribar als setzens de final de la Copa, dotze temporades més tard.
Un vespre de copa al Plantio
Només trepitjar la zona alta de l’estadi del Plantio, una abraçada amb un gran tipus, Moises Garcia. Aquell ex-davanter grana, ara secretari tècnic del Saragossa, que mig per feina i amb el cor amb un tros “nastiquer” és un dels convidats per a viure en directe un partit que segurament l’aragonès hagués gaudit de valent vestit de curt.
El Nàstic salta a la gespa del Plantio on agraeix la presència d’una cinquantena d’aficionats, majoritàriament de la penya Orgull Grana, que s’escolten poc sota la cridòria de l’afició castellana.
Una pancarta situada al fons sorollós del Reducto Burgalés “Dejaros la piel nosotros la voz”, avisa de l’ambient que es trobaran els tarragonins.
Nàstic i Burgos es construeixen, ara mateix, sobre perfils similars amb records de les grans èpoques quan tarragonins i castellans s’han passejat per primera.
Del “Birguis” de Cruyff, que entrenava un altre holandès com Bert Jacobs, no en queda res, ni el nom, ni l’escut, ni els colors, només en queda el Plantio, un estadi especial amb estil anglès i sensació de fred permanent encara que la temperatura fregui els quinze graus.
L’himne rovellat, escoltat per bona part de la tribuna dreta és la clara mostra que ens trobem a un camp amb solera, d’aquells d’abans, on el futbol era diumenge a les cinc i on podien entrar els nens sense pagar, entre paperines de tramussos i pipes.
Aquell ambient especial de copa i el fet de jugar-te les teves opcions a cara o creu ajuden a crear una atmosfera intensa.
Quan als vuit minuts Querol aconsegueix fabricar un penal i Marcos no perdona marcant el zero a un, tot s’hauria d’haver calmat, ficat a lloc, en un partit normal.
Lògicament el del Plantio no tenia cap característica per ser-ho. Eliminatòria a partit únic, dos històrics necessitats i Calderé en una de les banquetes feia preveure una festa grossa de futbol.
Elèctric, dinàmic, intens, boig en certes parts, poc tàctic i amb mà providencial de Manu Reina a última hora per donar una classificació suada, treballada i vibrant.
Les cares a la gespa i a la llotja eren les de les grans ocasions, aquelles que feia temps que no es veien a Can Nàstic. L’alegria de Josep Maria Andreu et transportava a temps pretèrits, on les imatges del president celebrant victòries amb l’afició eren rutina habitual d’un equip acostumat durant un temps a guanyar.
El vespre perfecte s’havia de tancar amb l’agermanament entre les aficions i amb el Reducto Burgalés fent sortir al Burgos a la gespa i cantant ben bé mitja hora extra dins i fora el camp.
Com deia David Vidal, un dels oradors genials en això del futbol, en una roda de premsa majestuosa al Nou Estadi “Yo soy muy copero, de esta y de las otras también”.
El dubte és ara triar rival, apunteu bé: Betis, Sevilla, València, Reial Societat, Atletico de Madrid i la festa completa Barça o Madrid.
Ja podeu triar
