Un passeig nocturn pels carrers de la Part Alta buscant la guspira de l’enamorament. Aquest és el repte de la segona classe del curs d’escriptura itinerant, en el qual, tal com afirma Lurdes Malgrat, directora de l’Escola de Lletres, Tarragona es converteix en “motiu literari”, en font d’inspiració.
Iniciem la ruta al carrer major, davant l’Antic Ajuntament, nova seu de l’Escola des del passat mes d’octubre. Enguany compten amb un total de 50 alumnes, repartits en els cinc cursos que desenvolupen fins a principis de febrer. Pregunto si puc fer fotografies durant la sessió. “Espera, que em pinto els llavis”, respon una alumna, que ràpidament trau una barra de color vermell de la bossa, mentre una altra s’escapa fins al supermercat de la plaça de les Cols, l’antiga Casa Prats, per maquillar-se davant de l’aparador. Després del xou, divertidíssim, pugem les escales de la Catedral, en cerca, ara sí, de l’amor, alguns més concentrats que d’altres. “Lurdes, és que jo ja el tinc oblidat, l’enamorament!”, confessa una de les veus femenines del grup. Esclat de rialles i xivarri generalitzat.
Continuem el camí immersos en la quietud del carrer de les Coques. Uns pocs fanals il·luminen els tarongers i una part ínfima de la vorera. El grup es divideix en dos fins a la plaça de l’Escorxador, on ens retrobem tots i ens aturem per redactar l’exercici, asseguts als bancs. Quan comenci a fer més fred aquesta part l’hauran d’executar en espais tancats, refugiats segurament en cafeteries i bars, però de moment encara poden resistir a l’aire lliure. Al nostre costat, just davant les escales que connecten amb la plaça de la Pagesia, hi ha cinc homes musculosos realitzant flexions de cames. Els alumnes del curs d’escriptura també estan hipertrofiats, però literàriament parlant. Troben la inspiració en espais com els porxos del carrer Merceria, que un dels alumnes ha comparat amb el mite de la caverna de Plató; en les escales de la Catedral; i fins i tot en uns geranis vermells que doten de vida i color un petit balcó del Pla de la Seu.
Mentre cadascú llegeix en veu alta el seu text, silenci respectuós de la resta de companys, que tan sols és interromput tímidament pel motor d’algun vehicle. Tothom exposa les seves creacions. Intento aconseguir l’indult, però jo tampoc me’n lliuro. Finalitzem la classe analitzant l’inici de la novel·la Pastoral americana, de Philip Roth, amb la qual l’estatunidenc va endur-se el Premi Pullitzer, l’any 1998, i ens quedem amb ganes de continuar coneixent el Suec, un excel·lent esportista jove idolatrat per tothom. El tòpic diu que un bon escriptor ha de ser un gran lector, i un dels objectius del curs també és incentivar aquesta faceta. Enguany han posat el focus en textos d’autors contemporanis com Roth.
Entre els onze alumnes que participen en l’itinerari es respira molta complicitat. Costa distanciar-se’n, convertir-se en mer observador. Alguns ja porten uns quants anys venint a diferents cursos de l’Escola, fa temps que es coneixen, i són experts en transmetre aquest bon caliu als nouvinguts. A la Maria, de setze anys, i a l’Aleix, de vint, que s’estrenen en aquesta segona classe, no els costa gens connectar amb la resta del grup. Un economista, una administrativa, un llicenciat en Geografia i Història i un gruix important d’estudiants, entre d’altres, conformen una classe molt heterogènia, en edats i en professions, i molt eixerida. Però són les onze de la nit i els estòmacs ja protesten. És hora de sopar. Dimarts vinent, més lectura i més escriptura.
