Més enllà de les opinions -no totes favorables- que provoca a Tarragona l’organització dels Jocs Mediterranis, hi ha una decisió aprovada la setmana passada pel comitè internacional que pot marcar definitivament l’èxit o fracàs del projecte estratègic de ciutat en relació a la cita esportiva. Es tracta de la decisió d’enviar els esportistes, àrbitres i responsables dels Jocs a hotels de La Pineda i Salou, i descartar l’opció de la vila a la mateixa ciutat.
Són del tot raonables els arguments d’austeritat pressupostària que marquen l’esdeveniment esportiu del 2017, però des de Tarragona cal preguntar-se si s’han valorat prou bé altres opcions. Està fora de dubtes que l’alternativa de construir una vila per als esportistes amb pisos nous, que després es vendrien a particulars, pertany a una època ja passada i era inviable perquè provocava un fort endeutament, inassumible per la ciutat.
Descartada aquesta opció, els darrers mesos havia anat guanyant pes l’alternativa de Tabacalera com a recinte per acollir als esportistes. Aquesta proposta podia tenir en contra el fet d’interferir en el projecte –poc definit encara i molt a llarg termini- de traslladar-hi el Museu Nacional Arqueològic i altres equipaments culturals. Però tenia a favor molts altres elements: fer viure i dormir aquí a tota la “familia” del 2017 i que coneguin la ciutat en les seves estones lliures; afavorir l’ambient de cita important entre els tarragonins; intervenir en un gran recinte tancat des de fa set anys i que s’està degradant; utilitzar la vila dels Jocs com a experiència de ciutat “smart” o intel·ligent; i atraure inversions de grans empreses vinculades, precisament, al sector de les noves tecnologies.
S’havia dissenyat una proposta “valenta” i “trencadora” a partir de la idea de crear un mòdul individual per a cada atleta. Uns “box” que s’instal·larien als edificis de l’antiga fàbrica -totalment remodelada per dins- amb els últims dispositius tecnològics i consum energètic eficient (“smart city”). Uns mòduls reutilitzables després del 2017, que envoltarien zones comunitàries i de descans per als atletes, i que podien ser “patrocinats” per empreses que ja havien mostrat el seu interès. L’opció Tabacalera donava un gran pes als jardins que actuarien com a gran “plaça de la Vila” i permetia tenir als esportistes al centre de la ciutat i al costat d’un gran centre comercial.
La proposta Tabacalera resultava, en principi, més cara (uns vuit milions d’euros) que l’alternativa dels hotels. Però es podia recuperar una part important de la inversió amb la implicació de la iniciativa privada (companyies nacionals i internacionals que aposten pel concepte “smart”). I a més, Tarragona actuava sobre un espai de 35.000 metres quadrats que està en desús i sense cap definició concreta de futur. La intervenció a Tabacalera amb motiu dels Jocs podia, fins i tot, ajudar a impulsar el projecte cultural que els responsables polítics situen en un horitzó mínim de 10 anys (el 2023).
Tot això, però, no serà possible: l’aposta pels hotels de Salou i La Pineda deixa Tarragona sense un dels atractius bàsics que pot tenir un esdeveniment esportiu d’aquestes característiques. Sense els esportistes, difícilment la ciutat “sentirà” i “viurà” com a propis els Jocs. Els atletes els traslladaran en autocars entre els hotels i les instal·lacions i no trepitjaran la ciutat.
La decisió presa divendres és un cop dur a la vessant més ciutadana de Tarragona 2017 que suposa recuperar equipaments o disposar de noves infraestructures i a la vessant més tecnològica i relacionada amb la sostenibilitat que representa el concepte “smart”. Una errada greu que potser lamentarem durant molt de temps. Dit això, per quina raó l’alternativa Tabacalera no es va presentar adequadament al comitè internacional? I encara més: algú a la ciutat amb capacitat de decidir i manar, s’havia cregut realment la proposta de l’antiga fàbrica de tabacs com a vila dels jocs?
De la paraula “trencador / a” cal desconfiar-ne sempre: se l’inventen els pijoprogres. I, a més, no som els inventors dels canvis.
De la paraula “smart”, estem a les beceroles del seu significat però ens enlluerna l’anglicisme. Els ciutadans, inclosos els polítics, si coneixen què vol dir, en passen olímpicament, i el resultat el veiem en les aplicacions de la vida diària.
Doncs ja ho veieu¡. Malhauradament es confirmen , un a un, els mals presagis que des del començament es presentíen per una bona part dels ciutadans contraris com jo als Jocs 17. La mala planificació- continuament canviant objectius sobre la marxa- i la incapacitat de entusiasmar a la població. El tou suport polític de les Adminitracions i la nul.la aportació de financiació, davant la evidència de la baixa calitat esportiva de la cita. Tot plegat palesa, un cop més, la ineficiència de la nostra classe política. Salut