Josep Maria Andreu és un president atípic en el món del futbol. Arriba amb el seu vehicle al Nou Estadi uns 40 minuts abans del partit i, en comptes d’anar directament a la llotja, prefereix apropar-se al frontó per saludar els jugadors i l’entrenador de l’equip de Pilota. Fa una estona hi ha començat el primer partit del Campionat d’Espanya i els pelotaris del Nàstic tenen l’objectiu de mantenir-se’n en la primera categoria. Salutacions i una animada conversa per donar suport als responsables d’una de les seccions del club menys conegudes.
Abans, però, d’arribar al frontó, Josep Maria Andreu no para de saludar socis i aficionats. Encaixades de mans i comentaris recíprocs d’ànims i d’optimisme de cara al partit contra el Prat. Acompanyat del seu fill petit, el president grana triga força estona en travessar l’esplanada del gol de mar. S’assembla més a un líder polític molt popular i estimat en campanya electoral que a un president d’una societat anònima esportiva que torna a estar en el punt de mira de les irregularitats econòmiques i fiscals.
Andreu no sembla ni afectat ni sorprès per la informació de portada del Diari de Tarragona d’aquest diumenge. La imputació per presumpte frau fiscal a 17 persones entre les quals hi ha l’expresident Xavier Salvadó, l’entrenador Cèsar Ferrando, jugadors i representants, no li amaga el somriure i més aviat li fa dir: “El temps acaba posant tothom al seu lloc”. El temps ha passat ràpid des del 2008 i la informació periodística ens fa tornar a recordar aquelles èpoques que estaven oblidades en un calaix.
Curiosament, molts pocs socis comenten aquest tema amb Andreu abans del partit. La gent sembla que vol passar pàgina i oblidar-se de l’etapa Salvadó. L’actual president, després de passar pel frontó -per cert, amagat sota les entranyes de Preferent del Nou Estadi-, decideix anar a fer un cafè al bar del tenis, com qualsevol altre aficionat. Més salutacions, més encaixades de mans i algun comentari superficial amb un grup que hi ha anat amb prou temps per guanyar-se un bon esmorzar de forquilla.
Bufanda llisa i grana, i vestit sense corbata. Falten menys de 20 minuts per al migdia i Josep Maria Andreu apura el cafè abans d’afrontar les dues hores de partit i de patiment a la llotja al costat del president de l’AE Prat i de l’alcalde Ballesteros. Quan surt del bar, més comentaris d’ànims dels aficionats i algú que li reconeix que s’ha portat un bon ensurt al matí quan ha llegit la portada del Diari.
Però a Andreu només li preocupa en aquell moment aconseguir la victòria i sumar tres punts que apropin el Nàstic al play-off d’ascens. El rellotge se li tira al damunt i marxa volant cap a l’entrada principal de Tribuna. La matinal de futbol li ha de portar -a ell i als 2900 assistents- un bon regust de boca en forma de victòria amb un marcador contundent. Un resultat que amplia les expectatives granes d’aquest 2014.
Ricard Lahoz
nou episodi de ‘falcon crest’
L’ombra de Xavier Salvadó Rastrero planeja sobre el Nou Estadi com aquell malson que sembla que no es vulgui acabar mai. No és perquè el Nàstic jugui a Europa o contra l’Europa com va prometre el profeta, sinó que torna a ser per motius econòmics-judicials.
Els records d’una de les èpoques més fosques de la història del club tornen de cop i volta, empastifant novament de notícies no esportives les portades. La gent, però, tinc la sensació que està curada d’espants. Us imagineu aquesta informació l’any 2008 en temps de vaques grasses? Ara i després de veure tot el ventall d’estafes de banquers, ex-jugadors d’handbol i polítics de baixa volada a ningú el sorprèn que els clubs de futbol es financiïn de forma dubtosa o que l’endeutament a Hisenda dels diferents equips de l’estat espanyol sigui superior al PIB de San Marino.
Enfilo les escales de la tribuna del Nou Estadi per arribar a la posició des d’on faré el partit i els comentaris creuats dels aficionats fan poques referències al Prat. Socis amb el Diari obert i comentant les cares dels diferents ex del Nàstic que surten aquest cop retratats com a imputats deixen clar quin és el tema del dia. De cop, un missatge al mòbil d’un bon amic, que tot indexant el Getafe-Rayo entre la boira, em diu que el Nàstic segueix recordant un episodi qualsevol de Falcon Crest on suposo que Salvadó feia d’Angela Channing i Cèsar Ferrando (des de l’exili de Malàisia) de Chao-li.
En aquells temps de lligar gossos amb llonganisses, el Nàstic es va gastar un pressupost d’onze milions d’euros en una temporada on es va aconseguir la permanència in-extremis. A l’estiu s’havia tancat el fitxatge més car de la història de l’entitat després de pagar un milió dos cents mil euros a l’Albacete pel traspàs d’Antonio Calle. Noms tant atractius com els de Maxi Caire, Nebo Marinkovic, Fernando Gabriel Atz o Rabiu estan a la memòria col·lectiva del nastiquisme d’aquelles temporades.
Amb o sense imputats, el cert és que a la gespa es juga a futbol i el Nàstic de Vicente Moreno comença a convèncer amb el seu futbol i abusa d’un dèbil Prat. El partit és embussat a la primera part però es desencalla després que Marcos i Perera hagin deixat via lliure perquè “Toto” Querol segueixi aprofitant els minuts que té. Des de la grada el sector més jove del Nou Estadi demana la pilota d’or per un Querol completament endollat de cara a porta.
La matinal s’acaba amb golejada a la gespa i amb pilotes fora a la zona mixta on el consell actual lògicament evita qualsevol comparació amb l’etapa Salvadó. No tinc ni la més remota idea de com acabava Falcon Crest, segur que la meva àvia m’ho recordaria perfectament, però estic convençut que el serial “Can Nàstic” no ha començat a escriure encara el guió del següent episodi.
Continuarà…
Quim Pons
