Manllevo el titular d’aquest article al periodista Quim Morales i a la columna d’opinió que va publicar diumenge 12 de gener al diari ‘Ara’. La intenció del govern d’Estats Units de descarregar residus químics d’armes de la guerra de Síria al port de Tarragona per ser tractats en una planta de Constantí ens torna a situar a la part lletja del país. L’empresa concessionària del servei públic d’incineració de residus perillosos a Catalunya, Grecat, estaria estudiant aquesta sol·licitud. I el president nord-americà, Barack Obama, li hauria demanat al president espanyol, Mariano Rajoy, en la reunió del dia 13 que Tarragona acollís part de l’arsenal químic sirià.
La notícia, destapada ja fa més de 10 dies per ‘El Periódico’, ha portat al desmentiment absolut per part del govern central i dels representants del Partit Popular i a la reclamació d’explicacions clares i convincents per part dels diputats socialistes, de CiU i de la resta de formacions. Més enllà, però, de la picabaralla política, l’anunci de la possible arribada d’aquests residus d’armes químiques no ha provocat gaire alarma a la població, potser perquè la petició dels Estats Units no s’ha acabat de confirmar.
No voldria que aquesta aparent tranquil·litat fos la conseqüència d’un estat d’ànim de resignació per part dels ciutadans de Tarragona. Caldria dir prou a aquest conformisme segons el qual ‘el destí’ fa que ens toqui viure en un lloc lleig i ple de riscos. Acollir el polígon petroquímic més important del sud d’Europa i altres instal·lacions industrials no ha d’anar en detriment d’altres valors paisatgístics i naturals més atractius que te la ciutat i l’entorn. Què ha d’envejar el Bosc de la Marquesa a una cala de la Costa Brava? I els camins, camps i masos de l’anella verda de Tarragona i del nord del Tarragonès als que hi ha en alguns pobles de l’Empordà?
És l’hora que la resta de Catalunya valori la contribució d’aquesta comarca al desenvolupament del conjunt del país. Quim Morales diu que cal fer “un gest de gratitud cap a una zona de Catalunya a qui li ha tocat ballar amb la més lletja de la cadena industrial (…) Així, doncs, donem moltes gràcies a Tarragona”. No ens conformen, però, amb ser un “cul bonic”. Farts de rebre i acollir el que els altres no volen, aspirem per potencial a lluir la nostra cara guapa, però sobretot aspirem ser grans generadors de coneixement -la universitat n’és una peça clau-, a ser en definitiva un dels cervells privilegiats d’aquesta àrea del Mediterrani.
És així tal com ho dieu: Tarragona, la ‘smart’, és el cul de Catalunya, abocador i receptor de residus de tota mena, per això resulta cert el vostre titular. El cul també pel que fa a moviments socials-polítics.