Ha hagut de prendre decisions importants per a la seva colla en aquest espai concret—la plaça del Ball de Dames i Vells—, on se sol reunir l’equip tècnic de la Colla Jove Xiquets de Tarragona durant les diades castelleres que se celebren a la plaça de les Cols, com Sant Magí o la Mercè. Carles Ribas i Batet (Tarragona, 1984) és el successor de Jordi Sentís com a cap de colla dels liles. Assegura que l’any passat ni tan sols es va plantejar l’opció de presentar-se a les eleccions. “Molta gent ja sabia que seria cap de colla, fins i tot abans que jo mateix ho tingués clar”, explica irònicament.
Ribas porta uns catorze anys a la colla, i malgrat que, si fem el càlcul, això representi per a ell gairebé mitja vida, encara considera que es tracta de “poc temps”. “La meva primera sortida va ser l’any dos mil, al carrer Francesc Bastos, i molta gent la recordarà per un cinc de set una mica accidentat”, rememora. Eren altres temps. “Portem sis anys d’evolució espectacular”, assegura. “Hem passat per un bon desert, i ara estem dalt d’un núvol, però aquesta normalitat l’hem d’agafar amb pinces”, alerta.
Ell i Sergi de los Rios volen potenciar de nou les xerrades informatives per a nouvinguts que ja s’havien impartit al Cós del Bou, perquè creuen que convé que tothom sigui conscient del camí recorregut durant aquests trenta-cinc anys d’història. Ribas es mostra sensibilitzat amb el tema, i opina que és essencial escoltar els més veterans, que les han vistes passar de tots colors. “Tenim uns actius molt potents, perquè ja comencem a tenir una edat com a colla, i hem de saber aglutinar tota aquesta experiència, aquest patrimoni”, afirma. Ho personifica en la figura, entre molts d’altres, de l’Indiu, casteller històric de la Jove, amb qui manté una relació entranyable, i amb el qual comparteix ofici. Crida l’atenció que Ribas sigui estibador al Port de Tarragona, on també havia treballat l’Esperidió—com tants altres castellers de l’època. A més, el cap de colla dels liles ha lluït més d’una ocasió la peculiar barba de l’emblemàtic Jaume Tarragó i Plana. “De vegades li pots fer un petit tribut amb aquestes patilles, sobretot a la diada de l’Esperidió i durant les festes majors”, i tot seguit puntualitza: “No és una invenció meva, ni molt menys, hi ha molta gent de la Colla que ho fa”.
Els seus 189cm d’alçada el van convertir, des dels seus inicis, en carn de filera de mans. No porta la fama del llegendari Esperidió, del qual ens han arribat fins avui dia històries extraordinàries, però no podem negar que Ribas és un tipus forçut. Hauríeu de veure amb quina facilitat aixeca la Mulassa. Flexiona una mica els genolls i amb un gest àgil converteix aquella seixantena de quilos en un pes ínfim, ridícul, que sembla que es pugui alçar amb un sol dit. Integrant també del Ball de Diables, en el qual participa de forma molt més esporàdica, ha assumit ja que enguany li tocarà viure una Santa Tecla farcida de responsabilitats i, per tant, de renúncies. “Serà massa diferent, tot i que jo crec que alguna sortida sí que podré fer amb la Mulassa, i, en qualsevol cas, el dia vint-i-u estarem al peu de les escales de la Catedral per començar la festa”, assegura, amb un somriure d’orella a orella, fent referència a la Baixada de l’Àliga.
Segon cap de pinyes amb Ramon Borràs com a cap de colla el 2007, i el 2008 amb Jordi Crespo, i cap de pinyes els dos anys posteriors de Crespo i el primer de Sentís, és sabedor de les interioritats d’una entitat d’aquesta índole, i de les exigències que comporta encapçalar-la. A partir d’ara el seu temps lliure s’escurça. Ribas s’aixeca cada dia a dos quarts de set del matí, quan la majoria de mortals estem planxant l’orella. A un horari de feina matiner, que varia de llargada en funció de la feina que hi hagi al Port, caldrà sumar-hi una agenda exigent: reunions tècniques, assajos, juntes, diades, etc.
Però sembla que Ribas no en té prou. Una de les propostes més sonades de la candidatura que va coordinar amb Sergi De los Rios fou la de fixar un tercer dia d’assaig general, un dijous mensual, establert de forma estratègica. Argumenta la necessitat d’aquesta mesura evidenciant que el calendari ha augmentat l’exigència: “Antigament féiem unes quinze o setze diades en una temporada, i ara rondem les trenta-cinc o trenta-sis”. El nou cap de colla dels liles també apunta que la dificultat d’execució dels castells que en l’actualitat porten a plaça hi influeix: “Fa un temps el nostre sostre era el dos de vuit amb folre, i no podem negar que el nostre nivell mínim ha pujat”. “Només pots garantir aquest ritme si disposes d’un bon nivell d’assaig, i d’un bon manteniment físic, que a més et permeten reduir el risc de lesions”, sentencia.
Al llarg de l’entrevista deixa clar que “l’èxit d’una colla no depèn ni del cap de colla, ni del president”, sinó de tots, i que la Jove ha sabut trobar una forma de treballar i de ser que funciona de meravella. Ara bé, la seva joventut i la il·lusió que desprèn simbolitzen una nova injecció d’energia per als liles.
