El 17 de març de 1894 naixia, al número 7 del carrer Méndez Núñez, Domènec Guansé i Salesas, periodista, novel·lista, dramaturg i crític literari i teatral. Tot just enguany, que es commemora el cent vintè aniversari d’aquest esdeveniment, Montserrat Corretger i Francesc Foguet, ambdós filòlegs i docents universitaris, presenten el llibre Catalunya a l’exili (Cossetània Edicions, 2014), en el qual han compilat una cinquantena d’articles periodístics de l’il·lustre deixeble d’Antoni Rovira i Virgili.
El recull es divideix en dos blocs temàtics, centrats en els àmbits polític i literari. En el primer Guansé elabora unes cròniques de rúbrica roent, combativa. “Ell és un home rebel, les diu clarament”, afirma Corretger. La seva sinceritat el porta a titllar Martínez Anido, governador militar de Barcelona durant els temps del pistolerisme, de “monstre”; i al monarca Alfons XIII, que Guansé explica que volia passar a la història com “don Alfonso el Africano”, l’anomena “el Rei Felló”—i nosaltres podríem afegir-li també l’honorable títol de Rei del cinema pornogràfic, com podrien confirmar el comte de Romanones i els germans Ricardo i Ramón Baños, de la productora Royal Films.
Corretger i Foguet recuperen una cinquantena de textos polítics i literaris de Guansé
Foguet considera que el flamant llibre serveix per “reivindicar un assagista polític amb tots els ets i uts”, que fou “testimoni de primera mà de la cultura exiliada”. Aquesta antologia representa la crònica vívida de l’èxode d’un poble, i l’esforç d’un periodista compromès amb el catalanisme i els valors democràtics per rememorar i reconstruir, amb honestedat, i per mitjà de la paraula escrita, successos històrics com la proclamació de la Segona República, els Fets d’octubre, o la massiva resposta popular a Barcelona envers el cop d’estat del 18 de juliol de 1936. Impacta la imatge de Lluís Companys a Mas Perxés, acompanyat d’una munió d’intel·lectuals, relatada per Guansé, que fins a finals del 1939 es refugià a França, i després va marxar a Santiago de Xile, des d’on dirigí la revista Germanor i es va comprometre, al cap i a la fi, a salvar els mots, com diria Espriu. “Ell vol, sobretot, connectar amb l’interior”, afirma Corretger, és a dir, amb aquells que patien les circumstàncies des d’un país silenciat i perseguit, al qual Guansé no va retornar fins al 1963.
A estones el lector pot tenir la sensació que l’espai transcorregut des d’aquella etapa fosca i dictatorial fins ara no ha estat gaire extens en alguns aspectes concrets, ja que molts temes de trascendència política citats per l’escriptor tarragoní resten encara candents. Guansé ja parlava aleshores del dret a l’autodeterminació, de la supervivència de les institucions catalanes, de la llengua, etc. De fet, Foguet i Corretger recuperen en el pròleg del llibre l’”Informe Guansé”, un document inèdit en el qual el tarragoní, el 1958, exigia solucions que encara moltes veus reclamen, més de cinc dècades després.
Valor documental, rigor d’actualitat, estil directe, lèxic polit. “És molt grat de llegir”, confessa Corretger, fent referència a la manera d’escriure de Guansé. En l’apartat literari, l’autor dels Retrats literaris (1947) i biògraf de personalitats com Pompeu Fabra, Anselm Clavé i Margarida Xirgu, inspecciona les figures de Carles Rahola i Alfons Maseras, i també reflexiona al voltant del paper dels intel·lectuals catalans durant l’exili i la postguerra.
Es tracta, en definitiva, d’un conjunt d’articles que mereixia la pena ressuscitar i posar a l’abast de tothom. Corretger, durant la presentació, declara que les seves dues novel·les preferides de Guansé són, avui dia, inèdites. Tant de bo algun editor valent aprofiti aquesta nova empenta i s’animi a divulgar-les.
