Una de les principals fonts d’informació, complementada i creuada amb les restes arqueològiques, són els textos clàssics de diferents autors i transcendència.
Segons ens atansem als nostres dies, l’allau d’informació creix exponencialment. Malgrat això, ja ho hem comentat altres cops, la història s’està reescrivint constantment. Cada novetat, cada nova troballa, cada punt de vista diferent, aporta més coneixements sobre un determinat fet.
Voldria comentar alguns dels textos que narren els esdeveniments de la II Guerra Púnica (218 aC), a partir dels quals els nostres historiadors i arqueòlegs han fonamentat les interpretacions que les excavacions arqueològiques han anat propiciant.
No els avorriré amb cites i traduccions. Tan sol em vull centrar en una qüestió que considero essencial per a dilucidar la discutida dualitat Tarakon – Kesse.
Un dels corrents de pensament historiogràfic actual situa Kesse a l’interior (possiblement a Valls), sobretot en base al text de Polibius de Megalòpolis (III.XXI).
En aquest text ens diu que el general Gneus Cornelius Scipio va arribar des de Massalia (Marsella) a Emporion (Empuries), per via marítima, per, des d’alli, atacar la base de rereguarda púnica (estranya maniobra, en lloc d’atacar directament el gruix de l’exèrcit que acabava de travessar el Roina).
Ens interessa analitzar el següent pas de les tropes romanes des d’Empuries. Una traducció ens diu: “penetrà terra endins amb el seu exèrcit” , en tant que d’altra ho tradueix: “va avançar amb tot el seu exèrcit en direcció a l’interior” .
Aquesta simple frase és la que dona peu a interpretar que Kesse es troba a l’interior. Però creiem que hi ha un altre interpretació. Segons el nostre parer, el narrador únicament està descrivint el trajecte de les tropes, i que, segons analitzarem, només podia ser per l’interior.
Des d’Empuries cap exèrcit hagués anat directament cap al sud per la costa. De ser així, s’hauria trobat primerament el Massís del Montgrí, i successivament el de Begur, de les Cadiretes, el del Garraf i el d’Ordal. La ruta més probable és la proposada al mapa adjunt on no existeixen pràcticament passos complicats, ni pendents acusats.
De fet, si ens fixem, és quasi be la mateixa traça que l’actual autopista AP-7. Té la seva lògica. Gran part discorre per la que fora la Via Heraclea, posteriorment reconvertida en la Via Augusta. La totalitat del camí fins a Coma-Ruga (Palfuriana) discorre per l’interior, qualsevol narrador ho descriuria així, sense que la qual cosa signifiqui que el destí final: Tarakon – Kesse, estigués situat a l’interior.
El mateix text en descriu breument l’anomenada Batalla de Kesse, en que les tropes del cartaginès Hannon i el seu aliat ilerget, Indibil, són derrotats. Es refereix a Indibil com “un príncep de l’interior” . Qui així parla ho fa perquè els fets que narra són a la costa. Seguint amb el mateix autor, ens diu que Asdrubal, que no va arribar a temps de socórrer a Hannon, ataca al cap d’un temps a les tropes navals romanes, que evidentment no eren a l’interior.
Altre dels venerats textos que serveixen per explicar la nostra història és el de Titus Livi (XXI, 60-61). Ens relata fets similars que, complementats amb d’altres escrits, precisen l’enfonsament de 25 de les 60 naus romanes.
Això dona peu a suposar que la Batalla de Kesse, com passaria anys després a la Batalla de Carthago Nova, va ser una estratègia combinada marítima i terrestre. Amb una atac simultani des del mar i des de terra, i a més amb unes forces el doble de nombroses que les defensores, Scipio s’assegurava una important victòria contra els cartaginesos, amb una minsa transcendència, però, per gruix de les tropes d’Hannibal.
Altres textos, com l’Ora Maritima de Rufus Festus Avienus, són relats, escrits per encàrrec, quina única missió és lloar les virtuts i conquestes dels dominadors romans. I per tant, de fiabilitat relativa. Cap dels narradors va conèixer directament els fets. Els més importants, Polibi i Livi, són, a més, posteriors.
Eratóstenes, Artemidor, Herodot, Estrabó, Sili Itàlic, Pomponius, Plini el Vell o Ptolomeu, aporten dades i referències que, convenientment filtrades, ratifiquen alguns dels punts anteriors.
Tot plegat ens porta a dues preguntes: Per què Roma decideix atacar amb 20.000 homes i 60 naus? I per què els cartaginesos eren allí amb 10.000 soldats i un considerable tresor? Per a defensar una base de subministraments?
La resposta sembla senzilla: perquè els cartaginesos primer, i els romans després, es van adonar de la gran importància i possibilitats geo-estratègiques del conjunt Tarakon-Kesse-port, on ambdós pretenien establir una base permanent.
