15.8 C
Província de Tarragona
Dijous, març 28, 2024

“Me lo cepillo”. Madrid, 2 de novembre de 2005

El precedent de la sessió d'ahir al Congrés dels Diputats: el debat sobre l'Estatut del 2005 que van defensar Artur Mas (CiU), Manuela de Madre (PSC) i Josep Lluís Carod-Rovira (ERC)
El precedent de la sessió d’ahir al Congrés dels Diputats: el debat sobre l’Estatut del 2005 que van defensar Artur Mas (CiU), Manuela de Madre (PSC) i Josep Lluís Carod-Rovira (ERC)

El 2 de novembre de 2005, una delegació del Parlament de Catalunya –formada pels diputats Artur Mas, Manuela de Madre i Josep-Lluís Carod-Rovira-  defensava, al Congrés, la presa en consideració de l’Estatut aprovat, i per una amplíssima majoria, poc abans, el 30 de setembre. L’ambient previ era tens –amb dures portades de la premsa madrilenya i manifestació de la ultradreta espanyolista a la portainclosa-, però encara ho va ser més dins l’hemicicle. La resposta del PP –amb la intervenció del seu portaveu, Mariano Rajoy– va ser dura i bel·ligerant. I el missatge, clar i contundent, venia a dir: “no teniu dret a res del que demaneu, però, si voleu, us oferim renunciar-hi. Sigui com sigui, ens hi oposarem amb totes les nostres forces. I més”.  L’argument fonamental va ser que “los españoles forman una nación soberana … porque así lo decidieron en 1978”, que no sé si els sona.

 

La intervenció del president Zapatero,  retòrica i buida, no oferia tampoc bons auguris. I el portaveu del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, ho va acabar de matisar: ”sí, però”. No hi estaven en contra, però aprofitarien el tràmit parlamentari per modificar allò que havia aprovat el Parlament de Catalunya. Lluny, doncs, d’aquell famós “apoyaré…” que havia promès dos anys abans el candidat Zapatero.

 

Pujol, Bargalló, Maragall, Saura, Tura i altres representants del Parlament el 2 de novembre de 2005 al Congrés dels Diputats
Pujol, Bargalló, Maragall, Saura, Tura i altres representants del Parlament assisteixen al Congrés dels Diputats a l’aprovació de l’Estatut l’any 2006

Res de nou ni que no fos previsible. El president Maragall havia intentat, aquell mateix matí, reunir intel·lectuals i professionals espanyols favorables a l’aprovació de l’Estatut en un esmorzar a l’Ateneo de Madrid, que va resultar ser un fracàs: la majoria dels convidats –coneguts per la seva militància, ciutadana, política o sindical, formalment progressista- van declinar de participar-hi, tret d’alguns escassos noms concrets, lligats a Izquierda Unida, i provinents encara del vell PCE.

 

Jo mateix, en un àmbit més discret, m’havia trobat, el dia abans i aquell matí, amb algunes persones significatives del que en podríem dir l’ordre constitucional. Volia saber –en nom del Govern- què en pensaven de l’Estatut. Millor, què en pensaven de com aniria el seu pas pel Congrés. Entre d’altres, em vaig veure amb dos ponents de la Constitució, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón i Alfonso Guerra –que ho havien estat per Alianza Popular y el PSOE respectivament-, i amb un polític de pes en la transició, Nicolás Sartorius, en aquells anys  líder comunista i ara molt proper a Zapatero. El resultat de les converses va ser un anunci detallat del que acabaria passant: un Herrero de Miñón ja totalment allunyat del PP, i que anava del tot a la seva, em comentava que creia que allò que havia aprovat el Parlament el més sensat que podia fer el Congrés era no tocar-ho –que, sinó, les coses s’embolicarien-, mentre que un oficialista Sartorius em deia que potser caldria tocar algunes coses, que el Parlament havia anat més enllà del que es podria preveure, que Maragall havia tensat massa la corda i que ERC l’havia estirat, però que tampoc no calia que patíssim. Guerra va ser més clar. President com era de la Comissió que havia de donar el vist-i-plau al text, erigint-se en portaveu del poder constitucional i, en bona mesura, crític amb Zapatero, no va donar cap volta: “me lo cepillo”. Una versió més directa i explícita d’aquell “le vamos a pasar el cepillo” que va deixar anar en públic dies després.

 

Assegut a la llotja de convidats del Congrés, res del que va passar a l’hemicicle no em va venir, doncs, de nou. Només una cosa. Com podien ser de maleducats, hooligans i desagradables els diputats i les diputades del PP: aplaudint Rajoy, sí, però cridant quan parlaven els altres, fotent-se’n, tallant-los, mirant de desconcentrar-los, increpant-los en veu alta, picant de peus i de mans… A qualsevol escola els enviaven cap a casa en cinc minuts.

 

I la història va continuar com havia de continuar: Guerra i els seus van passar el ribot tot el que van voler; Zapatero va pactar les rebaixes amb Mas, deixant Maragall de banda; el Congrés i el Senat ho van beneir la primavera de 2006 –en altres dues sessions plenes d’exaprubtes i provocacions, que em van tornar a tocar de malviure en directe-; el poble de Catalunya, malgrat tot, ho va aprovar en referèndum tot seguit; i el PP va dur a terme les seves amenaces, amb una agressiva recollida de signatures i la presentació d’un recurs al Tribunal Constitucional, que va deixar anar el temps, fins que el juny de 2010 va tornar a passar el ribot, ara retallant i retallant fins i tot allò que la gent havia votat. Sobirania popular zero.

 

I el 10 de juliol de 2010 Barcelona vivia la primera gran manifestació d’aquests anys, sota el lema, precisament, “Som una Nació. Nosaltres decidim”. La sentència del Constitucional no era, com pretenien Alfonso Guerra, el PP i els poders de l’Estat, cap final de la història. Era l’inici d’un camí cap endavant. Ahir, en una parada d’aquest camí, una altra delegació del Parlament –amb els diputats Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera– va tornar a viure el seu particular calvari al Congrés. Només una estació, perquè som una nació i nosaltres decidim. I ja no ens alimenten molles. Ja volem el pa sencer.

Josep Bargalló Valls

PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

1 COMMENT

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here