La cultura ibera es desenvolupa a les terres de Tarakon almenys des del 575 aC. Els contactes comercials per via marítima, en realitat petits bescanvis o barates propiciats pels pescadors, amb d’altres pobles, comportaren un seguit de modificacions socials i organitzatives. Els productes manufacturats com l’oli, les salaons, el vi, els perfums, i alguns teixits especialment de lli, canvien les tendències, lo que, afegit a la imprescindible militarització de caire defensiu, desembocaria en pocs anys en una societat més jerarquitzada i organitzada que no pas la dels orígens, basada en la simple confraternitat. Es constata també la presència intermitent de fenicis i grecs des de molt antic.
Els primers pobladors esmentats com a kessetans, laietans, indiketes i ilercavons, eren tots ells d’origen caldeu –recordem a Jafet-, i tots es situaren a la costa. Posteriorment arribaren de la península italiana els aussetans i els iacetans. Els últims sembla que foren els ilergets quin origen cal cercar-lo a l’actual Anatòlia.
Ja hem vist com els nous dominadors canvien les toponímies, onomàstiques, etimologies i etiologies. No ens hem d’estranyar, avui dia seguim fent el mateix. Són sobradament coneguts els canvis que la major part de les cultures dominants provoquen sobre les dominades, sovint de forma hàbil i sibil·lina. Per exemple, la cultura cristiana substitueix les ancestrals, i paganes, festivitats dels solsticis d’hivern i estiu, per Nadal i S. Joan. O d’àmbit més local, els dies de mort i naixement de l’Emperador August que són “casualment” Sant Magí i Sta. Tecla. Al poble l’importa relativament poc el que commemora, si el dia segueix sent festiu.
Per a l’època que estem analitzant, la dualitat Tarakon – Kesse, els hi anava molt bé als romans. El mateix els hi va passar a Barkino – Laiesken. A Emporion, a més de aquesta i dels nuclis de Neòpolis i Paliàpolis, en trobem també el poblat iber d’Indike. Als dos primers casos, és evident que el nucli important eren, respectivament, Tarakon i Barkino. Dues places fortificades que sens dubte eren les capitals dels seus territoris. Desconeixem com s’anomenaven a sí mateixos els ibers que habitaven aquestes contrades però de ben segur que no era kessetans, laietans o indikets. Aquestes dualitats anaven com anell al dit amb el tarannà del procés expansionista de Roma. La suau llatinització dels noms: de Tarakon a Tarraco, i de Barkino a Barcino, no suposaven una variació apreciable per a la població, a la que col·lectivament se li donava el nom del segon nucli: Kesse, Laiesken i Indike, respectivament. Recordem que fonèticament en llatí Barcino és Bàrquino, igual que Cesse és “quesse” o “kesse”. El mateix va passar amb el nom grec d’Emporion que es va transformar en Emporiae. D’aquesta subtil manera els romans s’apropiaven dels noms dels emplaçaments ocupats. Tres generacions després semblava que aquell indret havia esta romà des de l’inici del temps.
Segons diuen Polibi (200 – 118aC) és el primer que esmenta els noms d’aquestes tribus. Res més fàcil que anomenar-los a partir del nom de la segona població (cessetans o kessetans) i reservar el derivat tarraconense (o tarraconensis) per a tot lo relacionat amb la nova colònia romana.
La maniobra d’usurpació i modificació de la toponímia local ja va ser probablement iniciada pels cartaginesos, documentada amb el canvi de seca. Els estudis de numismàtica envers les monedes amb els topònims TARAKONSALIR i KESSE o CESSE ens parlen d’un final de les primeres, i inici de les segones que curiosament coincideix l’any 218 aC.
Els romans, en aplicació del seu programari ideològic, van passar el paper identitari a Kesse, com a suposada capital del poble ocupat, reservant-se per a sí el nom del nucli dominant: Tarakon. Malgrat tot el subconscient de Plini el Vell el traeix quan a la seva coneguda frase “Tarracon Scipionum opus” afegeix sense voler una n, emprant el nom antic.
