David Sánchez aixeca el braços i mira amunt deixant escapar un esbufec. Manu Reina recull la pilota que un aplegapilotes hàbilment amaga. Xisco i David Rocha demanen al Nou Estadi un darrer esforç per tornar a trencar el silenci i Vicente Moreno camina, ell camina i torna a caminar per l’àrea tècnica amb el cap cot i la mà agafada a la barbeta entre crit i crit dirigits al Verdú o Juanjo de torn.
A la grada la festa és completa amb “ola” inclosa i simbiosi gairebé perfecta entre equip i afició que tornarà a trobar el seu clímax final amb la salutació dels protagonistes cap als aficionats. Uns aficionats que ja han oblidat les cues de les entrades o el sol que apreta de valent a preferent.
Al Nou Estadi hi eren tots; hi era el Josep Maria, el Jesús, l’Andrea, el Manuel i el Jordi amb la motxilla. La Núria, el Lluís, el Domi, el Tomàs, el Juanjo, els Orgull Grana, el Jaume del Vendrell, la Laia i tu i el Giovanni amb qui tenia una abraçada pendent.
Hi eren els de sempre, els que no fallen mai, els ocasionals i els nous i fins a 8.234 espectadors que han tornat a veure com les grades s’omplien de grana. Han tornat a fer servir qualsevol excusa per anar a animar un equip necessitat alguns cops de ser abrigat en un espai massa buit.
Una estona llarga de Futbol
L’Elche Ilicitano segurament ha estat el millor, coincidiríem que juga una estona llarga i que ha tingut més possessió. Els del Baix Vinalopó han manegat millor el partit però, com deia el zapatones, en això del futbol és qüestió de “Guanyar, guanyar i guanyar” i el Nàstic ha estat més letal, ha tingut més arribada i ha trobat amb molta més facilitat el punt feble del rival.
Vicente Moreno ha impregnat aquest equip d’un esperit guanyador, d’un estil personal camaleònic que es troba còmode en qualsevol situació i que treballa bé els segons guions que exigeix molts cops el partit. La injecció de la Copa li va servir per perdre aquella por i aquella tensió d’alumne amb molts exàmens per aprovar.
La fórmula ha portat a aconseguir vuit victòries consecutives i a recuperar quinze punts respecte a la zona de play-off en les últimes deu jornades. Els de Vicente Moreno han fet ja trenta-quatre punts en aquesta segona volta i només els supera l’Hospitalet de Kiko Ramírez que amb un punt més (trenta-cinc) és el millor equip de la segona mànega.
El camí del retorn cap a la segona A s’ha desemboirat amb un vent que gira i bufa fort. El compromís de l’equip, ara sí, és màxim. El vestidor, com va escenificar el propi Moreno a la sala de premsa, és capaç d’acabar un partit esgotat i fins i tot amb vòmits. Seny, Pit i Collons que deia el Tito.
Els jugadors i el cos tècnic han assumit el protagonisme d’un projecte que massa cops ha vingut marcat els darrers anys pel desenllaç als despatxos i no al camp.
Caldrà també seguir pendents dels comitès de la pandereta, el piano i la cabra. Si els tres punts tornen a Tarragona, el Nàstic ara mateix seria segon a un punt del líder. Ara, cal esperar que els mateixos que no unifiquen per exemple la pròxima jornada, penúltima del campionat, es decideixin a dictar sentència del que ha estat un error a tots els nivells.
L’afició, per la seva banda, s’ha enganxat un cop més a l’equip i s’han concedit mútuament l’oportunitat eterna de ser-hi. Els socis han esperat setanta-sis jornades de lliga per veure el Nàstic, ni que sigui durant uns disset minuts, en posicions d’ascens a segona A. Tot plegat té aquell aroma de record del famós teletext de Gijón quan un tal Abdul Razak Ekpoki va fer creure que es podrien tancar totes les portes a les pors existents des de feia més de cinquanta anys a Can Nàstic.
Ja hem tornat!
