“Una bona part de les vivències de l’afectivitat humana han quedat excloses històricament, ja no només de la seva visibilitat, sinó de la possibilitat de formar part com a membres de la comunitat política en una situació de normalitat”, afirma Jordi Jaria, professor de Dret constitucional de la Universitat Rovira i Virgili (URV) en la taula rodona sobre drets de les persones LGTBI* i ciutadania, organitzada pel col·lectiu Brot Bord i la URV.
Jaria traça l’evolució històrica de l’ordenament jurídic a l’Estat espanyol des de l’exclusió, negació i, en ocasions, persecució d’aquestes persones, fins al reconeixement, respecte i admissió d’una “ciutadania plural”. Parla del delicte de sodomia, que existia en el dret medieval; de la seva desaparició amb la codificació, al segle XIX, alhora que s’estableixen altres “delictes d’espectre ampli per perseguir aquestes conductes, com l’escàndol públic o els anomenats abusos deshonestos”; de la introducció al codi penal de delictes per homosexualitat durant la dictadura de Primo de Rivera; de la “tolerància passiva” instaurada durant la II República; i de la persecució franquista sota la reforma de la Ley de vagos y maleantes (1933), l’any 1954, i posteriorment amb l’aprovació de la Ley de peligrosidad social (1970), que per mitjà de l’article 3 defineix els homosexuals com a persones en estat perillós, que han de ser, entre d’altres, internades en un centre de reeducació.
Després de la mort del dictador Franco, tal com explica Jaria, s’inicia el camí de la despenalització. El 1979 es deroga la referència als comportaments homosexuals de la Ley de vagos y maleantes, i el 1983 s’exclou del delicte d’escàndol públic de les relacions homosexuals. “La Constitució obre el camí, i la progressiva maduresa de la societat permet avançar, no només cap a l’erosió d’aquest tipus de càstigs, sinó cap a un reconeixement de la normalitat”, exposa Jaria. “A partir de la primera dècada dels dos mil, i sobretot a partir del dos mil quatre, hi ha una agenda clara, ja no només de despenalització, sinó de penalització d’aquells comportaments basats en l’odi que justifica l’agressió per aquest tipus de motius”, explica. Cita, entre d’altres, la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea i la seva incorporació als Tractats de la Unió Europea, la llei dels matrimonis homosexuals a l’Estat espanyol i la reforma del codi penal de l’any 2010, en la qual s’inclou entre les circumstàncies agreujants d’un fet delictiu la motivació de l’orientació sexual, com a darrers bastions edificats per eradicar aquest tipus de discriminacions i assentar un tractament de les persones en condicions d’igualtat en el marc d’una societat democràtica.
En termes generals, Jaria parla de tres nuclis temàtics a tenir en compte, pel que fa a drets i ciutadania: la persecució penal dels comportaments socials que, sent delictius, estan motivats per l’odi a les persones per motius d’orientació sexual; la no discriminació, és a dir, que el tractament divers de les persones “sigui arraconat progressivament del sistema”; i finalment, la “vivència plena de la ciutadania”.
“Mai no érem una prioritat, érem un etcètera, la propera prioritat que mai no arribava”, es lamenta Eugeni Rodríguez
Aquest darrer aspecte significa que l’ordenament jurídic “protegeix les persones que tenen una determinació orientació sexual en la mateixa mesura que ho fa amb les que tenen una orientació sexual hegemònica”. “La normalització representa també una estandardització”, comenta Jaria. “I això, entenc que des dels col·lectius es pot viure de manera problemàtica, perquè d’una banda és un guany, però també, si un vol, és una certa renúncia”, afegeix. En aquest sentit, pràctiques com el cruising provoquen debat i discrepàncies.
Eugeni Rodríguez, membre del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) i de l’Observatori contra l’homofòbia, celebra que en les darreres dècades s’hagi efectuat un “canvi de paradigma important”. “Ja no estem parlant de què ens persegueixen, sinó de perseguir nosaltres”. Rodríguez no oblida el camí dificultós transcorregut. “Primer vam haver de despenalitzar la nostra situació”. “Recordo que a la mili van aplicar un consell de guerra a companys del FAGC”, confessa. “Mai no érem una prioritat, érem un etcètera, la propera prioritat que mai no arribava”, assegura.
Després de 28 anys de militància, considera que estem vivint el moment “més important”. Atribueix, en part, la transcendència actual a la proposició de llei de drets de les persones gais, lesbianes, bisexuals i transexuals i per l’eradicació de l’homofòbia, lesbofòbia i transfòbia, coneguda com la llei contra la LGTBfòbia, els continguts de la qual s’estan negociant als passadissos del Parlament. “És l’hora de la veritat”, diu, traslladant la responsabilitat als representants polítics que l’hauran de votar. “És una llei que vam discutir les entitats i que és inclusiva”, afirma. “Agafa tots els àmbits d’una persona LGTBI, des que neix fins que mor, en tots els espectres, públics i privats; fins i tot inclou les persones privades de llibertat”, assevera. Una de les reivindicacions dels col·lectius és que l’òrgan sancionador sigui independent, i que hagi de rendir comptes al Parlament, i no pas al govern, i que la persona que l’encapçali sigui triada a proposta de les entitats.
Tot i els avenços en matèria legislativa, Rodríguez considera que en la vida quotidiana encara hi ha impregnada una “homofòbia de baixa intensitat, que no és penal, però que fa mal”. Rodríguez posa diferents exemples d’aquesta índole: “Que et mirin malament; que arribis a un bar i no hi tinguis mai taula quan vas amb la teva parella; i els programes de televisió que fan constantment la gracieta”. El 2013, l’Observatori contra l’homofòbia va recollir 384 denúncies. “Una agressió homòfoba no pot sortir de franc”, exigeix.
Hi ha països del món on no tan sols existeix impunitat envers aquest tipus d’agressions, sinó que impera la connivència política i institucional. El periodista Marc Serena, autor del llibre Això no és africà!, que va recórrer durant set mesos el continent africà analitzant la situació de gais, lesbianes, transexuals i intersexuals, denuncia que existeixen una setentena de països al món on encara es persegueix l’homosexualitat—multes, treballs forçats, empresonament—, i en alguns casos, es castiga amb la pena de mort. “Les lleis són tan sols la punta de l’iceberg de moltíssimes coses: de violència, violacions, etcètera”, reclama. Serena remarca el cas del Marroc, que crida especialment l’atenció per la seva proximitat geogràfica amb l’Estat espanyol. “En els últims mesos els activistes marroquins, que treballen des de la clandestinitat, han comptat sis assassinats”. “Això ha estat aquí al costat, i no ha sortit publicada ni una línia en els diaris, ni s’ha deixat constància enlloc”, denuncia. “Estem parlant d’una violència sistemàtica, diària”, explica.
*Les sigles LGTBI fan referència a les persones lesbianes, gais, bisexuals, transexuals i intersexuals.
