“Gran nit marciana al Camp de Mart. Un plaer tocar a TGN. Que no pari la Rocket week”, deien els Amics de les Arts en un tweet tot just acabar el concert de dissabte. La nit havia estat elèctrica. Xafogosa, càlida, amb amenaça de pluja, llamps i trons… però increïblement festiva i plena d’energia. Els Amics de les Arts arribaven a Tarragona enmig d’una setmana plena de concerts. Tot just el dia abans havien tocat a Muro, a Mallorca, i l’endemà ho feien a Vilanova, junt amb els Manel. Tenen una agenda apretada. Aquest estiu tocaran a tots els grans festivals de Catalunya: Cap Roig, Porta Ferrada, Peralada… I enmig de la ruta, parada a Tarragona.
Esperava trobar el Camp de Mart ple de hipsters. De modernets amb ulleres de pasta, camises cenyides, pantalons mostassa i corbates estretes. Però estava equivocada. El Camp de Mart no estava ple (què està passant aquest estiu?) I el públic era molt més variat del que podia sospitar. Adolescents enfervorides compartien platea amb molta gent que superava la trentena. I la quarantena… Els Amics de les Arts són el grup de moda. I segurament ho són per aquesta capacitat de trencar barreres generacionals. En les seves cançons ells expliquen històries, la majoria quotidianes, algunes surrealistes, impregnades d’humor i ironia, que desdramatitzen el desamor i les altres misèries a que tots estem exposats. Per això ens atrapen.
Per això i per un directe intens, cuidat i ple d’una energia vibrant que contagien al públic des d’un primer moment. El concert de dissabte va arrencar amb cançons del seu darrer disc Només d’entrar hi ha sempre un dinosaure: El mite de Prometeu i Corredor de fons. No són les més conegudes. No fa ni quatre mesos que va sortir el disc. Però bona part del públic les entonava com si les sabés de tota la vida. Ara, el deliri va arribar a mig concert.
“Que truco al centre cívic de Tarragona?” “Hola guapo.” “Com ho saps que sóc guapo? M’estic espantant!” Els Amics de les Arts els agrada flirtejar amb el teatre en els seus espectacles. Hi intercalen diàlegs delirants, carregats d’ironia. Dissabte se’n van fotre dels seus egos explicant l’origen del títol del seu nou disc. I també de la rivalitat Reus-Tarragona. Això era obligat, tenint en compte que un dels seus components, el Ferran Piqué, és ganxet. Tornant als centres cívics: “Feu cursos en català?” “Hi ha ioga per embarassades” “Sóc un tio!!” “Doncs, mira encara ets a temps d’apuntar-te al curs de ball”. I així va començar M’he aficionat al ball. I d’aquí al deliri. Perquè sense cap mena de pausa van enllaçar aquesta cançó amb els seus grans èxits de Bed and breakfast (2009): Les meves ex i tu, Jean Luc i 4-3-3. El públic va deixar definitivament la cadira per posar-se a ballar i a cantar enfervorit. Va ser el punt culminant de la nit. Un punt de no retorn. Perquè la gent en volíem més, i més…
“M’he cansat aquí”, bromejaven. I es van posar intimistes. L’hivern que la van abduir, Apunts de Shakespear … “Algun home amb ganes de cantar a Tarragona? I alguna noia?” I en un tres i no res van convertir el Camp de Mart en un cor mixt que els acompanyava mentre culminaven Ja no em passa. S’acostava el final de la nit. “Tranquils, ara marxarem però tornarem. Quina manera de crear expectatives, eh?” Anticipaven una nodrida tanda de bisos, enmig de crits de “No n’hi ha prou, no n’hi ha prou!!” (Fins i tot en això s’està normalitzant el català. El típic “Otra, otra!”, per sort, ja ha passat a la història!). I van venir altres grans hits del quartet: L’home que treballa fent de gos, El matrimoni Amoffini i Tren transiberià. I per davant meu un grup de joves van passar fent una conga.
Va ser una hora i mitja de concert imparable. Amb una vintena de cançons, la meitat del seu darrer disc. I un escenari vibrant, amb una il·luminació que canviava constantment de color i intensitat per adaptar-se a la música. No era només un concert. Era tot un espectacle. I al final no va ploure. Realment va ser una gran nit marciana.
