La revista de cultura i història L’Avenç, una de les publicacions amb més prestigi del país (el Consell Editorial el formen actualment la catedràtica i exdiputada tarragonina Dolors Comas d’Argemí; l’economista i president del Cercle d’Economia, Anton Costas; els historiadors Joan B. Culla i Borja de Riquer; el director adjunt de La Vanguardia, Enric Juliana, i l’exconseller i exalcalde de Girona, Joaquim Nadal) ofereix en el número de juliol i agost un ampli reportatge dels barris de Ponent de Tarragona.
La casualitat ha fet que a la mateixa revista hi hagi també un article dedicat al General Prim, com si fós impossible parlar des de Barcelona del Camp de Tarragona sense apel·lar a la sempiterna bicapitalitat. Anècdotes a banda, el treball signat pel periodista i historiador Marc Andreu, ofereix una visió força encertada de la realitat d’aquests barris i planteja dubtes preocupants sobre el seu futur.
Sempre és recomenable conèixer visions forànies del món propi pel fet evident que acostumen a estar menys contaminades per la subjectivitat dels sentiments i l’entorn. La d’Andreu afegeix, a més, la seva experiència professional i vital, amb nombroses complicitats amb Tarragona.
Veí del barri barceloní del Poblenou (el Manchester industrial català del segle XIX, reconvertit ara en el districte tecnològic 22@), coneix molt bé la perifèria més propera a la capital catalana, amb un component demogràfic, social i cultural semblant al paissatge humà de Bonavista, Campclar, Torreforta, La Granja, Riuclar, Icomar i La Floresta.
Andreu és també un especialista en el moviment veïnal que va impulsar la transformació, modernització i democratització de les ciutats catalanes durant la transició. El seu pare, Manel, és un veterà dirigent barceloní d’aquest col·lectiu. I amb un altre destacat activista, Andrés Naya, dirigeix des de fa anys la revista La Veu del Carrer, un dels pocs mitjans de comunicació independents i crítics amb el poder que s’edita a Barcelona. En Marc ha defensat enguany amb èxit la seva tesi doctoral sota el títol El moviment ciutadà i la transició a Barcelona: la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (1972-1986).
La revista d’història L’Avenç dedica un reportatge als barris de Tarragona
Amb aquest bagatge, i inspirat en l’obra d’Italo Calvino Les ciutats invisibles, Andreu està publicant a L’Avenç reportatges “de proximitat” sobre barris i indrets metropolitans catalans. La Zona Franca, Bellvitge, a L’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Badia del Vallès o Ciutat Meridiana, són alguns dels espais per on ha passat el cronista.
Seguint l’estil periodístic de Paco Candel, i sobretot, de Josep Maria Huertas, dos dels seus principals referents, Andreu fa un relat que barreja l’observació directa del barri, trepitjant el carrer, amb converses informals amb la gent que hi viu i entrevistes amb els líders ciutadans de l’entorn.
En aquest cas, els escollits són el jesuïta Francesc Xammar, resident a La Floresta; el president de la Federació d’Associacions Veïnals de Tarragona (FAVT), Antoni Peco, i el també dirigent veïnal i ara responsable del col·lectiu independentista, Súmate, Cristóbal Cuesta.
De les converses amb ells sorten els moments més intensos d’un reportatge de cinc planes que comença amb l’habitual (per als barcelonins) arribada a la ciutat per l’autopista, amb la visió oposada dels blocs d’habitatges del barri de Sant Pere i Sant Pau i el Pont del Diable, als dos cantons de la via.
El recorregut, camí dels barris de Ponent, segueix per la vora de la zona industrial portuària i petroquímica, el Francolí i la nova àrea dels grans centres comercials, amb Port Aventura i el futur BCN World albirant-se a l’horitzó.
“Tarragona mai no ha tingut la intenció d’integrar els barris a la ciutat”, són les paraules de benvinguda d’Antoni Peco a Torreforta, mentre el periodista observa que les dependències oficials més grans de la zona no són municipals, sinó les del consolat marroquí.
Francesc Xammar matisa que a la perifèria tarragonina la lluita veïnal dels anys 70 i 80 del passat segle va frenar la marginació mitjançant una important millora urbanística de l’espai públic. Tot i això, l’activista admet que actualment s’ha perdut aquesta consciència social, no s’ha aconseguit pujar el nivell cultural de la gent i l’atur està fent estralls.
Andreu aprofita per recordar llavors un estudi de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP), que indica que durant la darrera dècada a Campclar l’atur s’ha triplicat del 7% a més del 20%, mentre que al conjunt de Tarragona només s’ha doblat, del 6% al 12%. Davant d’aquest panorama, Peco recorda que hi ha “cues per entregar currículums per a BCN World” malgrat que la gent assumeix que només trobaran treballs precaris.
Xammar va més enllà i diu que BCN World “és una barbaritat, però és millor tenir maquilas (multinacionals que s’instal·len a païssos pobres i exploten els treballadors autòctons, a més d’obtenir beneficis fiscals i privilegis de les autoritats locals) que no tenir-les”.
Aquesta afirmació sorprèn Andreu i el fa dubtar dels ferms principis ideològics de justícia social, tolerància i solidaritat de Xammar. I més encara quan aquest li afegeix que la convivència “és díficil amb els immigrants marroquins, més fonamentalistes que els subsaharians“.
És llavors quan el periodista fa servir per primer cop a l’article la temuda paraula: “banlieue tarragonina”, en referència als guetos de la perifèria de París, l’antítesi de qualsevol model d’integració cultural i social.
Surt en aquell moment a escena un estudi fet porta a porta per l’Associació de Veïns de la Floresta, que conclou que prop de la meïtat dels residents són d’origen immigrant espanyol; una quarta part són els seus fills i nets, nascuts ja a Tarragona, i la quarta part restant, immigració estrangera de 20 païssos diferents, tot i que el 48% són marroquins.
Un treball de camp que s’acompanya amb els resultats de les darreres eleccions celebrades al país, les europees del passat maig, a on ERC, guanyador al conjunt de la ciutat, va recollir només 60 vots entre els 37.000 habitants dels barris de Ponent (un 3% de l’electorat).
El jove historiador analitza amb els veïns el grau de cohesió social a la zona, amb l’escola i el futbol, com a pilars fonamentals. El paper dels Jocs Mediterranis del 2017 com a element integrador es deixa en suspens per les dificultats econòmiques per complir les obres previstes. I es cita un article del professor de Dret Constitucional i col·laborador del FET A TARRAGONA, Jordi Jaria, per incidir en que l’Ajuntament no té una idea urbanística “madurada” sobre com millorar la cohesió entre els barris de Ponent i la resta de la ciutat.
A Bonavista, Andreu destaca el mercat ambulant dels diumenges i critica la visió de les torres eléctriques d’alta tensió, que als barris perifèrics de Barcelona ja estan soterrades. Tot plegat el porta a un anàlisi final del futur de la zona a on combina la incomprensió mútua amb la Tàrraco oficial, Patrimoni de la Humanitat; el regal enverinat de BCN World i la convivència contradictòria amb la petroquímica.
S’hi afegeix també la llarga crisi; la fractura social i econòmica que ja patim; l’anomenada guerra dels pobres entre immigrants nous i antics i les urpes cada cop més presents del populisme i la ultradreta. Un còctel que acaba derivant en una premonició esgarrifadora de l’autor per tancar el reportatge: “Si Tarragona no acaba integrant els barris de Ponent, serà per aquí on la Barcelona metropolitana (i no la Catalunya ciutat) consumarà la seva expansió cap al sud”.
