Un partit de beisbol entre equips del barri, Porto-riquenys i cubans es troben en un camp perfectament marcat encara però amb aspecte decrèpit, just davant de l’únic bar obert per poder fer un cafè dues hores abans del partit a L’Hospitalet.
Podria ser el Barcelonés o qualsevol camp dels afores d’alguna ciutat amb més caràcter americà, o bé aquell descampat d’en Charly Brown amb turonet inclòs.
Els blocs del Bellvitge als que canta Dani Flaco s’alcen al costat d’una Feixa Llarga que segueix veient com el pas del temps la continua convertint en una zona de barreja de llengües, cultures i pobles.
Testimonis de formigó malalt, llums nocturnes d’una època i d’un barrí que segurament algun dia seran, si no ho són ja, un emblema del que és la segona ciutat més poblada del país.
L’entorn de la Feixa Llarga manté aquell regust de futbol de barri, d’aquell que es juga a Zemun (Belgrad), a Kralimgen (Rotterdam) o a Fuerte Apache (Buenos Aires), aquell que viu permanentment amb un constant interrogant després de perdre la seva pròpia essència.
L’Hospi ja no és l’equip de formació amb estretes relacions amb l’Espanyol de mitjans dels vuitanta i principis dels noranta, ara és un conjunt acostumat a fer play-off per pujar a segona A i ple de jugadors amb recorregut que de la mà del tarragoní Kiko Ramírez es perfilen un cop més com a candidats a estar com a mínim lluitant a la part alta del grup tercer.
La poca resposta del seu públic no deixa de sorprendre i ja s’ha convertit en una imatge habitual veure el camp riberenc pràcticament amb els seients buits i sense aquell ambient que l’equip del ciutadà Miguel Garcia només aconsegueix als play-off.
Com passa en tants altres camps de la segona B, la viabilitat d’aquest futbol més modest manté el dubte gegant en entrar en lligues pseudo professionals.
Quinze anys
Les estadístiques, aliades i males companyes depenent de les visions, dataven la darrera victòria grana a Hospitalet en lliga feia quinze anys (98/99, 0 a 1) idèntic resultat que acabaria marcant un electrònic amb records olímpics i d’ordinador de disquet ample al final de l’encontre d’aquest diumenge.
El partit ha estat lleig, amb poc ritme, amb la sensació de poca tensió d’uns i altres i amb la convicció que el futbol havia desaparegut per uns instants.
La inspiració del revolucionat Jean Luc i la definició del sempre eficient David Rocha han estat suficients per sumar tres punts en una història poc agradable, sense joc, sense espectacle i amb un ensurt dels grans quan Nano (davanter de l’Hospi) ha quedat estès i amb fortes convulsions damunt del terreny de joc.
Finalment el jugador canari s’ha recuperat a l’hospital i tota aquella escena esgarrifosa ha quedat en un record que costarà uns dies d’esborrar i en una historieta més per explicar gràcies a la ràpida intervenció dels anònims de les banquetes, els metges i físios d’Hospi i Nàstic que han actuat a l’instant.
Amb el futbol en un segon terme, aquells que s’omplen la boca de preocupació han anat a buscar les pessigolles a Vicente Moreno que juntament amb Kiko Ramírez han actuat de forma exemplar davant dels mitjans i d’algú més que ha llençat la pedra i ha amagat la mà per acusar el tècnic grana d’insistir en seguir el partit després de la marxa de Nano en ambulància.
Més enllà dels ensurts i les tensions, el cert és que el Nàstic ha sumat els primers tres punts de l’any, la primera victòria lluny de casa i el primer gol de la temporada. Ha estat per tant un dia d’estrenes, dia de retrobaments amb la satisfacció compartida de guanyar, dia de trencament de maleficis en gespa artificial i de ruptura amb les estadístiques marcades, primer dia assenyalat d’aquesta llarga temporada.
