El futbol és un esport, un joc, un espectacle que massa cops es mou per sensacions, per moments que costen d’entendre i que pot fer embogir al clàssic extraterrestre, observador participant passiu que tots segur que coneixem.
Ja ho deia Boskov que “futbol és futbol” i que els ecosistemes dels partits són exageradament variables durant els noranta minuts.
El Nou Estadi, que exerceix d’ecosistema particular del Nàstic, podria tenir amb lletres grosses el títol honorífic del canvi constant.
Imbatible durant l’última temporada on només es va escapar un sol partit davant del Lleida a la primera jornada, ha estat el centre de bona part dels mals de l’equip en anteriors campanyes.
Enguany la temporada ha tornat a començar amb certs punts de dramatisme inicial a casa. Tres partits (2 de lliga i 1 de copa) i fins ara cap victòria, dos empats, una derrota, dos gols en contra i un a favor, registres poc convincents per un equip cridat de totes totes a estar dins de la zona de play-off al final de la lliga.
L’anàlisi fred diria això, aquell que fan els números i que el nostre amic extraterrestre clàssic, veuria seguint només els fulls de la classificació.
De vegades però aquest joc poc previsible del futbol pot arribar a convertir el resultat en una anècdota.
Els 20 primers minuts
Els de Vicente Moreno han jugat segurament, i que em perdonin els puristes, vint dels millors minuts de futbol dels darrers anys al Nou Estadi davant del Badalona.
Els grana van pressionar la sortida dels badalonins fins a punts d’asfixia, creaven amb criteri, amb ajudes constants, amb futbol combinatiu de toc d’aquell que agrada i si amb això no en teniem prou es van inventar un gol de videoteca.
Una gran acció personal de Gerard Valentin amb una jugada per la banda dreta que desborda a la defensa del Badalona. L’empordanès es fica dins l’àrea i arribant a la línia de fons assisteix a Rayco que llençant-se amb el cap fa l’1 a 0.
El partit estava destinat a deixar veure la millor versió d’un equip que mai renuncia a l’atac, que li agrada jugar al futbol i que quan abandona aquestes armes es converteix en vulnerable. L’equip s’encongeix fruït segurament d’una exigència arrossegada que encara no ha superat.
Probablement els entesos apuntin a la manca d’encert, a la poca definició un cop el·laborat el joc però el Nàstic no va saber matar un partit amb tot a favor per a sortir amb sonora ovació i tancant variables.
Un penal, més que discutible, a les acaballes de l’encontre va significar l’empat del Badalona que sense xutar a portar va sumar un punt.
Coses de l’atzar, del futbol, de l’àrbitre, de l’ansietat, dels nervis, del sistema de joc tancat dels rivals … busqueu qualsevol motiu que pot ser vàlid per a intentar justificar un empat amb difícil explicació i seguiu pensant, això sí, que el resultat és només una anècdota i que durant vint minuts aquest Nàstic ha convençut del que ha de ser capaç de fer.
Com ha repetit i repetit Vicente Moreno ara toca insistir, insistir i insistir.
