Diumenge de crida, d’inici de festes i de castells. De castells històrics a la plaça de la Font. De diada per emmarcar pels de casa i pels visitants que un cop més han deixat ben clar que com en el futbol hi ha dues maneres ben marcades d’entendre els castells.
La pulcritud, la pràcticament perfecció dels més metòdics, d’aquells que juguen més amb el cap i l’empenta, davant la genialitat, la improvisació metòdica i el cor dels que amb un cop d’efecte són capaços de demostrar que sempre hi seran.
Perquè no és igual el quatre de nou amb pilar dels Castellers de Vilafranca que el quatre de nou amb l’agulla de la Vella de Valls. Perquè un puja i baixa amb admiració i sense bellugar-se i l’altre dibuixa una essa praxiteliana, belluga i es salva entre els crits més efusius de la gent de plaça.
I és que no és igual guanyar un partit amb autoritat, dominant l’encontre i golejant que dependre d’una genialitat individual.
El Nàstic s’ha entossudit ara per ara en seguir demostrant que no cal jugar bé per guanyar i amb la granota de fer feina ha tret els dos primers desplaçaments de la temporada en gespa artificial gairebé amb idèntic desenllaç.
ROCHA DECIDEIX
Vicente Moreno aposta per poder tancar la ferida de copa després de l’eliminació a Alcoi. Luismi és titular com a mostra i gest de convicció del tècnic valencià que repeteix esquema i idea de futbol, com ha fet des que va arribar.
Luismi precisament seria l’encarregat de fer la centrada del gol dels tarragonins.
A Son Malferit, el Nàstic marca just quan a la plaça de la font la Vella carrega el quatre amb l’agulla. Els vallencs fan una autèntica exhibició de malabarisme combinat amb treball i esforç per salvar un castell que en alguns moments semblava més que estiguessis en una actuació del Cirque de Soleil que en una diada.
Els equilibris dels de Valls són ja una tradició portada al límit en moltes construccions que els de Vicente Moreno ja van experimentar bé, l’última campanya, després d’haver de guanyar deu partits seguits per entrar en zona de play-off.
Igual que els de la camisa rosada, els grana s’estan començant a acostumar a salvar els castells, les temporades vull dir, in-extremis.
El que ja comença a ser també un costum habitual és que David Rocha aparegui quan les coses s’encallen.
Després del serial d’aquest estiu on en alguns moments va semblar que Rocha era més fora que dins, poder comptar al 100% amb un jugador decisiu i desequilibrant com l’extremeny ha de ser un luxe per l’equip aquesta campanya.
El migcentre grana segueix demostrant que li queda petita la segona B i és capaç, amb una obra d’art com la d’aquest diumenge a Mallorca, de tancar un partit que apuntava a un zero a zero final.
Si a això li sumem l’abraçada, buscada, amb Tomeu Nadal, converteix el de Rocha en alguna cosa més que un simple gol.
L’aferrada amb Tomeu i les dues mini revenges amb l’Atlètic Balears els últims quinze dies han servit per tancar una de les ferides obertes més grans que tenia la plantilla.
