13 C
Província de Tarragona
Dilluns, març 25, 2024

La ‘Baixada de l’Àliga’: una visió determinista

La Baixada de l'Àliga del 2013 (foto extreta del grup del Facebook del grup 'Àliga de Tarragona')
La Baixada de l’Àliga del 2013 (foto extreta del grup del Facebook del grup ‘Àliga de Tarragona’)

Sovint es valora la Baixada de l’Àliga en funció de les seves característiques intrínseques, com una part aïllada del conjunt de la Festa. Però no es té en compte que l’acte ha evolucionat a redós de la pròpia evolució social de Santa Tecla i, si de cas, pot considerar-se un bon aparador d’aquesta transformació. Per altra banda, hi ha qui defensa la seva “tradicionalitat”, en base a uns escassos 28 anys d’existència, quan, en realitat, la Baixada pot ser més atàvica que tradicional.

 

Una mica d’arqueologia i història. No us espanteu! Cap a finals del segle I després de Crist va finalitzar la construcció de la seu monumental de Tarraco, aleshores capital de la província més extensa de tot l’Imperi. Amb això la ciutat es dotava d’un santuari dedicat a l’emperador August, una gran plaça administrativa i de representació política i un recinte circense. Fou un projecte propagandístic desenvolupat a partir dels preceptes urbanístics emanats de l’arquitectura cultual d’arrel hel·lenísticai que s’inspirà –ideològica i artísticament- en els Forum Augustum i Forum Pacis de Roma. La nostra Part Alta s’articulava aleshores en tres terrasses que han condicionat l’evolució històrica i la fesomia de Tarragona tot establint, malgrat els segles de degradació del parèntesi musulmà, un fil conductor encara perceptible.

 

Detall de l’Ara dels vicomagistri (museu i Vaticani) que representa una processó on els ministri –servents- porten estatuetes de culte en una processó. Una d’elles respon al genius Augusti (en record de l’emperador August, que va néixer un 23 de setembre i morí un 19 d’agost)
Detall de l’Ara dels vicomagistri (Musei Vaticani) que representa una processó on els ministri –servents- porten estatuetes de culte en una processó. Una d’elles respon al genius Augusti (en record de l’emperador August, que va néixer un 23 de setembre i morí un 19 d’agost)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Amb la desaparició de l’Imperi, el cristianisme perpetuà la preeminència escenogràfica de l’acròpolis tarraconense i el recinte de culte pagà fou substituït per l’episcopi visigòtic i la seva àrea d’influència. Ja amb la reconquesta cristiana del segle XII la part superior de la muntanya fou ocupada per l’església catalana. La Catedral actual és l’edifici tarragoní més antic que manté el seu ús originari. Als seus peus, l’antiga plaça forense acollí la nova ciutat del segle V, com ho va fer a partir del segle XII. L’urbanisme actual d’aquest sector fou definit a partir del segle XII, moment en què les torres de l’Antiga Audiència i del Pretori esdevingueren epicentres urbans i dels quals encara resten les places del Pallol i del Rei. Mentrestant, l’antiga via sacra de la plaça romana –actual carrer Major- constituí el principal eix urbà, punt d’atracció del Comú de la ciutat –antic Ajuntament. No coneixem tan bé la transformació del Circ, però de ben segur que durant l’etapa visigoda les seves voltes foren aprofitades un cop finalitzada la pràctica de les curses. Durant l’etapa medieval el recinte esdevingué espai firal –el Corral-, així com seu de diverses activitats molestes per la vida quotidiana: ferreries, la Boqueria…També fou el sector lúdic de la ciutat dotant-se d’hostals i pròxim a la zona dels bordells. La toponímia reflecteix encara part d’aquesta activitat en base a antigues curses d’animals (carrer del Cós del Bou) i jocs de pilota (carrers dels Trinquet Vell i nou), qui sap si aprofitant l’antiga graderia del Circ pels als seus espectadors.

 

Podem afirmar que la monumentalitat de l’Imperi definí una escenografia tripartida -àmbit sacre, civil i lúdic- que ha condicionat la història i la ritualitat de les etapes posteriors. L’actual Part Alta ha esdevingut l’espai preferent de representació, i d’adhesió, als règims polítics i religiosos imperants. També és el recinte preferent de diverses manifestacions de caire cívic.

 

Desconeixem al detall com eren les antigues processons paganes. Però per la informació obtinguda en altres ciutats de l’Imperi, sabem que les estàtues transportables, que sortien en determinats aniversaris de la família imperial divinitzada o bé en dates significatives, eren un element de veneració fonamental en cada pompa o processó. Un element cohesionador de la comunitat tarraconense, sense oblidar el sentit de pertinença a una cultura romana. En el nostre cas, els itineraris processionals de Tarraco, com a capital imperial, es desenvoluparien preferentment entre el temple d’August i la tribuna d’autoritats del Circ, lloc on culminaven les festes amb la celebració dels ludi circenses. Tot això amb la presència del flamen, màxim càrrec religiós de la província.

 

Res sabem de la ritualitat festiva de l’etapa visigoda, donat que tota la documentació disponible es restringeix a l’àmbit eclesiàstic. Prova d’això és l’anomenat Oracional de Verona, escrit a inicis del s. VIII, que descriu els itineraris processionals entre les diferents esglésies de Tarragona durant la celebració del primer diumenge de Quaresma, anomenada In carnestollendas.

 

Ja en la etapa medieval, la institucionalització de la festivitat del Corpus Christi incorporà, o instrumentalitzà segons es consideri, l’associacionisme festiu de les emergents comunitats urbanes. Així es definí l’embrió de les actuals processons patronals o, quan no hi ha representació religiosa, cercaviles. La Catedral esdevé el punt de partida de les processons i només amb l’auge del poder civil, l’Ajuntament assoleix protagonisme en l’itinerari ritual.

 

Amb la perspectiva dels anys em pregunto sovint si la Baixada, on s’han incorporat  els nous comportaments de la societat tarragonina, es podrà incloure en aquest tipus de manifestacions. La Baixada és un fet que ha evolucionat junt amb la Festa, o a l’inrevés, i s’adreça a un públic ben diferent del present en els dies 22 i 23 de setembre. Per no parlar del paper tradicional que li pertoca a l’Àliga, i pel qual fou recuperada l’any 1986 pel Ball de Diables de Tarragona. Any darrera any la Baixada esdevé un acte mitificat i lloat, tot i que també qüestionat i criticat. En una Festa Major cada cop més predisposada als valors tangibles que no els intangibles, la Baixada es manté en forma de cercavila nocturna i amb algunes actituds que recorden antigues processons dionisíaques. A l’acte conflueixen les motivacions originals, el desig de diversió i el sentiment de pertinença a una comunitat cívica. Aquest darrer aspecte vehiculat a partir d’imatges i espais urbans icònics.

 

Tot plegat, el nou sentit que ha adquirit la Baixada la posiciona com a un important referent identitari en una Festa que evoluciona cercant l’equilibri entre la tradició i la diversió, i on gairebé s’està perdent, al meu parer, tota dimensió espiritual. A la vegada, la Baixada del segle XXI s’allunya, de mica en mica, de la seva raó original, propiciar despreocupadament la comunió del tarragonins amb les experiències exclusivament reservades als portadors dels elements del Seguici Popular.

 

L’itinerari actual, establert i fixat de forma inalterable per l’Ajuntament de Tarragona a partir de l’any 1997, perpetua aquest sentit processional. Les bèsties de culte, procedents del pla de la Seu –àrea sacra i restringida- descendeixen per les escales i es lliuren a la ciutadania per recórrer els carrers medievals de la ciutat. El primer recorregut acaba en la plaça del Rei –la plateamcomunem medieval-, i posteriorment clou en l’actual espai circense de la ciutat, l’indret que acull més actes lúdics durant l’any i on potser hi ha una concentració més elevada de terrasses de bars i restaurants. Mentre els nous “elements de culte” tornen a l’esfera restringida –Casa Consistorial-, la festa continua al Circ, perdó, a la plaça de la Font.

 

Tot i que podem considerar la Baixada com el resultat d’una sèrie de decisions espontànies i organitzatives des de l’any 1986, no sé fins a quin punt és un acte plenament independent respecte una trajectòria històrica i cultural que ens marca més del que nosaltres creiem. D’aquí a uns anys, o segles, tindrem la resposta.

Josep M. Macias

Arqueofester

Josep M. Macias
Josep M. Macias
Arqueofester
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here