Des de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural s’ha iniciat la campanya a favor del SÍ a la independència aprofitant la suspensió del Decret sobre la Consulta del 9 de novembre (segona fase de la campanya Ara és l’hora).
Venim de lluny, però el nostre moviment va agafar volada fa quatre anys, arran de la retallada per part del Tribunal Constitucional (TC) d’un Estatut referendat democràticament pel poble de Catalunya. Vam assumir que si el nostre país no tenia plena cabuda dins l’Estat espanyol, havíem de decidir col·lectivament si acceptàvem quedar-nos-hi o decidíem marxar-ne.
Quatre anys més tard, el TC torna a creuar-se al nostre camí: aquest cop suspenent la possibilitat mateixa de decidir. Més encara: un grup de magistrats col·locats a dit pels dos grans partits dinàstics, suspenen no ja el nostre dret a decidir, sinó el nostre més elemental encara dret a opinar col·lectivament.
Si acceptem l’autoritat d’aquest Tribunal, correm un risc molt alt de quedar-ne atrapats, segrestats. Crec que no ho podem acceptar de cap de les maneres. Hem d’imposar, amb la força de la democràcia, més democràcia. A Catalunya i, per extensió històrica, a Espanya.
Però tampoc ens podem permetre que l’orgull i la raó (tota la raó del món!) ens malmetin l’estratègia, perquè estem davant l’oportunitat més clara de guanyar, per les urnes, una guerra que fa 300 anys varem perdre per les armes. Necessitem coratge, molt de coratge. Però també necessitem companyonia. I necessitem humor, encara que sigui per cedir el cas Millet al Constitucional a veure si així fem més via, atesa la veloç capacitat lectora dels senyors de la toga. I necessitem intel·ligència, no pas poca. De fet, tot això ja ho tenim, només ens cal no perdre-ho. Les nostres pròpies manifestacions són, de fet, el millor model a seguir. El nostre millor exemple som nosaltres.
Ens cal unitat política. És un ingredient fonamental que el gruix dels partits polítics favorables al dret a decidir estiguin a l’alçada de la ciutadania. Perquè, sabeu a quina alçada està la ciutadania? Doncs a la de les mobilitzacions més multitudinàries, festives i constructives de la història d’Europa. S’accepten l’aportació de fets que em desmenteixin. Però al gra: cal que els polítics mantinguin la unitat i l’ambició. Encara que no és desitjable, ens podem arribar a permetre que algú se’n despengi si amb això mantenim l’essència democràtica del repte, però no hauríem de permetre dividir-nos per la meitat.
I el que és encara més important: cal que els partits polítics i les institucions del país ens ofereixin una solució amb immediatesa. Per una banda, per evitar que s’escampi la sensació de desemparament institucional, un risc real des que el Govern de la Generalitat va suspendre “cautelarment” els preparatius de la consulta.
Per l’altra, no podem restar a l’espera del que digui el TC, perquè suposa perdre la iniciativa política -fins ara nostra- i legitimar la seva decisió, que a Catalunya ja no és legítima des de fa quatre anys. A part: algú dubta quina serà aquesta decisió? Serà un NO com una casa de pagès, deixant mig oberta la porta de la d’una reforma constitucional. Malgrat ja se’ns ha dit que aquesta reforma en cap cas suposaria el reconeixement del dret a decidir. És al·lucinant la capacitat que tenen alguns “no nacionalistes” d’allargar el debat nacional fins l’infinit…
Ara sí, vaig a la part operativa de la tesi: cal que els partits acordin una estratègia conjunta per les properes setmanes i mesos. Consulta o eleccions plebiscitàries? Que triïn ells, amb el cap i amb el cor, i a jugar aquesta carta amb tota la carn a la graella. La consulta és la millor manera de respondre la pregunta i la que més consens genera, però s’exposa a un possible dèficit de garanties i a un boicot dels partits contraris, obstacles ambdós a tenir ben en compte. Les eleccions plebiscitàries ofereixen totes les garanties, però barregen més temes i per tant dificulten la pregunta i la resposta. Toca parlar-ho amb voluntat d’entesa.
Que els polítics facin la seva feina amb coratge, celeritat i sentit històric, que nosaltres estarem al seu costat, amb tots. Però que tinguin ben present que Ara és l’hora ja ha començat la campanya del 9 de novembre.
