Diuen que el vent és un dels elements meteorològics que poden influir d’una forma més directe en el caràcter i la forma de ser de la gent.
Expliquen que el vent és segur el pitjor dels enemics per a la pràctica de la majoria dels esports que lògicament no depenen d’ell.
Tocats pel mestral o per la tramuntana, inspirats per vents llunyans o més propers massa cops he tingut la mateixa sensació en un lloc determinat com si tingués molt clar des del principi quin seria el desenllaç final.
Semblant a aquella enganxosa cançó que em ve al cap sovint d’un Islandès versionant Raimon quan bufa de nord al País Valencià.
Com si els murs de totxanes que dibuixa Randy Pausch aquest cop no es volguessin trencar i realment fossin el final de qualsevol vent de canvi.
Com un huracà
Aquest cop els ingredients encaixaven. Setmana de reivindicacions d’una plantilla que necessitava una victòria com la de l’última jornada per tornar a treure pit i creure en les seves possibilitats. Un rival amb poc encert a casa i bona predisposició per guanyar després d’una estona de carretera. Tot va marxar ràpid i de sobte, com un huracà.
La segona B però ensenya la seva cara més crua i complicada en camps com el Sant Gregori i ni l’última lluna plena de l’any va inspirar un Nàstic sense idees.
Els grana tenen més que assumit quin és el seu paper a la lliga i quin és el seu rol juguin on juguin. Vicente Moreno ha escollit el camí que creu que s’adapta millor a la plantilla tot i que costi mantenir una identitat pròpia i diferenciada en capses de llumins convertides en camps.
El joc a Torrent, al Sant Gregori, no és vistós, ni pot ser-ho. És un joc molts cops descontrolat. És un d’aquells partits de batalla, d’anar-hi, de brega, de buscar pilotes aèries, de lluitar contra aquell vent que et fa sentir molt incòmode i més si un jugador com Javi Navarro s’inventa un gol que et fa anar a remolc al primer quart d’hora de la segona part i en poc més de deu minuts et fa el segon que et deixa ja sense resposta, apàtic i amb la percepció de tenir pocs recursos per canviar el sentit de tot plegat.
Andreu esclata i amb so de vent de fons llença el primer crit d’alerta cap als plantejaments dels grana jugant com a foranis. El president, que ha vist el partit entre el públic, busca trobar el camí més ràpid per arribar aviat a un objectiu que es resisteix permanentment de forma cruel.
El Nàstic va viure dels “Rochazos” en els primers partits complicats lluny de Tarragona i ara troba a faltar aquelles aparicions decisives de l’extremeny que s’ha diluït en tasques ofensives.
La imatge del Nàstic és d’aquelles que recorda l’equip de temporades anteriors que desapareixia quan els camps no acabaven de ser del seu gust.
L’equip no és capaç de transformar-se i està molt lluny d’aquell conjunt camaleònic que té tant treballat Vicente Moreno.
Aquell que amb vent o sense s’adaptava allí on anava.
“La vida ens dóna penes … la vida pot ser aquest plor”.
