En Tomás és dels de sempre, d’aquells de tota la vida, un aficionat grana dels que han vist a l’equip a totes les categories possibles i que l’han vist en grans estadis i en autèntics patis d’escola.
Fa molts anys que el vaig conèixer en alguna tertúlia parlant del Nàstic, al costat del “Garci” o del Joan Alasà, ara no ho recordo prou bé, però discutien com és habitual sobre quina alineació havia de fer l’entrenador de torn, crec que Nogués, aquell dia.
Després d’anys de muntanyes russes en Tomàs torna a tenir clar que aquest any toca. Bé, ho té mig clar: un bon aficionat del Nàstic per naturalesa mai pot mostrar el seu optimisme desmesurat, són coses que es porten a l’ADN.
El Nàstic d’enguany li recorda a aquell Sant Andreu històric dels Punxo, Hans o Calderé, tots amb les mitges abaixades, sense canyelleres, la samarreta mig per fora, bruts de fang i aquell esperit combatiu. Aquell que Japón Sevilla li va prendre un ascens a segona A, que qui sap si hagués canviat la història del club quadribarrat amb l’amic Joan de president i amb la seva obsessió malaltissa de fer del conjunt del Narcís Sala el segon equip de Barcelona.
UN LIDER FERM i CAMALEÒNIC
El conjunt de Vicente Moreno ha recuperat aquella etiqueta d’equip camaleònic i s’ha tornat a ficar la disfressa que més convenia pel carnaval organitzat a Sant Andreu.
I eren tots: els fantasmes (18 anys sense guanyar al Narcís Sala), el botxí (Nuha), el Dràcula (Cristian Adrian Lixandru), la rua (que habitualment organitza Orgull Grana per entrar als camps), i fins i tot algun príncep i princesa amagats entre el públic, segur. En algun moment previ semblava més estar dins d’una cançó d’en Sisa que d’un camp de futbol.
Aquest cop els grana van triar la granota i aquella equipació de fer feina, aquella de les ocasions especials, la que ja es van ficar a Hospitalet o a Sestao l’any passat, aquella que li va feta a mida a David Rocha per a convertir-se habitualment en protagonista principal de l’obra.
L’extremeny va tornar a aparèixer per a fer allò que li encanta, marcar i donar tres punts a l’equip. Rocha ja ho ha fet cinc cops aquesta temporada i a la grada algun nen ja li demana al seu pare: –Jo vull ser com Rocha.
L’equip va demostrar que és capaç de gestionar, ara mateix, amb la mateixa solvència un partit d’anada i tornada o noranta minuts de contensió i poc futbol.
La magistral lliçó d’equilibri de Manolo Martínez li va donar una vegada més aquella llibertat als jugadors determinants de l’equip com el mateix Rocha per a mirar més amunt que no pas avall i tornar a recuperar l’essència més bàsica de l’ABC del futbol.
Els de Vicente Moreno fan honor a les paraules d’Eduardo Galeano “Juega por el placer de jugar y no por la obligación de ganar”, ja s’han tret aquella angoixa de sobre que els marcava en excés i són un equip nou, un conjunt que un cop alliberat ens pot seguir deixant grans estones de futbol rematades amb gols.
El Nàstic segueix combinant el romanticisme i la practicitat quan toca i després d’agafar com a clara lliçó del que no s’ha de fer el partit a Torrent davant de l’Huracán, tot fa pensar que la llibreta de Moreno i Baines torna a dibuixar el camí més senzill per a sumar de tres en tres en una categoria més que ajustada, com en la que els segueix tocant lluitar. Els grana són líders i ho seguiran sent fins que ells vulguin. L’autoritat amb que manega els partits aquest equip és pròpia d’un conjunt diposat a implantar el seu regant a la categoria. L’equip dels rècords ha encadenat ja quatre victòries seguides que l’han portat a aquest lideratge.
En Tomàs viu un matí d’autobús, de llevar-se aviat un diumenge, de compartir aquella sensació col·lectiva i massa cops inexplicable pels profans en que es converteix el futbol ben entès. Ell i les 250 raons de més que li han donat a la plantilla també se senten part important d’un triomf històric.
Un matí d’hivern amb temperatura de primavera i de vinyeta esborrada. De somriure etern després del gol de Rocha i d’esbufegada amb mirada perduda en el darrer minut amb la mà de Manu Reina.
Quan arriba a casa encara l’espera per fer els postres i a la tarda veu com una frase d’uns adreuencs de finals dels 90 anomenats Impresentables torna a sentir-se pels carrers de París recordant les llambordes d’aquell maig que ell també recorda.
“Les barricades tanquen els carrers però obren camins de Llibertat”.
