12.7 C
Província de Tarragona
Dissabte, març 23, 2024

La veu possible de Josep Anton Baixeras

L'acte es va celebrar el passat dimarts 3 de febrer, a la sala d'actes de l'Ajuntament de Tarragona (Fotografia: Teresa León).
L’acte es va celebrar el passat dimarts 3 de febrer, a la sala d’actes de l’Ajuntament de Tarragona. D’esquerra a dreta: Montserrat Palau, Elisabet Fatjó, Begoña Floria, Josep Fèlix Ballesteros, Albert Vallvé, Jordi Agràs i Ricard Lahoz (Fotografia: Teresa León).

 

No podem donar les gràcies als censors, grisos i vergonyants executors dels anys de silenci franquista. No serem nosaltres qui els complaguem amb una darrera “glòria”. Però el cert és que les cròniques radiofòniques de l’escriptor, polític i advocat Josep Anton Baixeras (1927-2008) al programa Tarragona Endavant, de Ràdio Tarragona, s’han pogut conservar, en part, i paradoxalment, per l’existència de la censura, tal com explica la filòloga i professora universitària Montserrat Palau. Ella s’ha ocupat de rescatar-les, analitzant les còpies en paper carbó dels originals que havia guardat Baixeras, i que ara conserva la seva vídua, Elisabet Fatjó. De la mateixa manera que aguditzava l’enginy de poetes i cantautors, entre d’altres, que l’eludien amb metàfores i jocs de paraules, la censura determinava Baixeras a mantenir els textos originals.

 

Aquestes cròniques, locutades entre els anys 1964 i 1976, han recobrat vida, dècades després, en forma de llibre. Palau és la responsable de l’edició i l’estudi introductori de les Cròniques Radiofòniques (Cossetània, 2015), el tercer volum de l’obra completa de Baixeras, que coediten la Diputació de Tarragona i l’Ajuntament de Tarragona, i que ha impulsat amb insistència el col·lectiu La Gent del Llamp. Els dos reculls anteriors, publicats el 2011 i el 2012, s’havien dedicat, respectivament, al relat breu i la novel·la.

 

El tercer volum de l’obra completa de Baixeras compila 371 cròniques radiofòniques

El 1964, Antoni Alasà, que participava en el programa Tarragona endavant amb el pseudònim “Máximo Burxa”, va proposar a Baixeras que hi col·laborés setmanalment, amb una secció que es coneixeria com a Carnet Tarragoní (1964-1968), i que després s’anomenaria Fulls de calendari (1968-1976), fent una repassada a l’activitat cultural tarragonina. Per acceptar l’oferiment, Baixeras només va posar una condició: que la seva intervenció fos en català.

 

Tot i que Baixeras té en compte l’oralitat del mitjà per al qual estan destinades aquestes cròniques, segons Palau, el tarragoní exhibeix en els textos “pulcritud lingüística, amb un estil treballat, com és comú en tota la seva obra literària”. El periodista Ricard Lahoz, director de la revista Fet a Tarragona, i presentador de l’acte, considera, en aquest sentit, que cal assaborir-les a poc a poc. Creu que avui dia només tindrien cabuda en un programa com “El Cafè de la República”, que dirigia el recentment traspassat Joan Barril, a Catalunya Ràdio. “Baixeras utilitza un gènere que vull posar en contrast amb la ràdio actual, de la immediatesa, que viu pendent del Twitter, de la tertúlia cridanera, dels opinadors, que defuig l’anàlisi reposada i la reflexió acurada”, afirma. Lahoz també aprofita la intervenció per mirar pel retrovisor i definir-se com un “nen de ràdio”. Rememora la seva infància a Barcelona, a casa dels pares, escoltant, amb un aparell gran instal·lat a la cuina, les veus de Joaquín Soler Serrano i Maria Matilde Almendros, així com també, més endavant, els gols del Barça cantats per José Luis Fernández, a la final de la Recopa, a Basilea, els inicis radiofònics d’Alfons Arús, les retransmissions de Puyal i els programes de debat d’Enric Sopena.

 

Deia Ryszard Kapuściński que el bon periodista ha de disposar de saviesa i intuïció d’historiador, i Baixeras reuneix aquestes condicions. Les seves cròniques són el ressò d’una Tarragona que comença a despertar de la letargia; serveixen per retratar una ciutat d’uns 52.000 habitants que ara ens pot semblar llunyana, però que en alguns aspectes no ha canviat pas gaire, com exemplifica Palau: “Pots anar veient, crònica rere crònica, d’una banda com passa el temps, però també com hi ha coses que es van repetint, com la simple anècdota dels problemes d’aparcament a la Part Alta”. Baixeras es va convertir en cronista d’un moment de grans canvis: l’arribada de la petroquímica, de l’autopista, del turisme, de la immigració, el defalliment de la dictadura, etcètera. La seva capacitat analítica es reflectí, per exemple, en la crítica a l’estat del periodisme a la ciutat, així com també en la descripció d’un cert instint de “derrotisme i fatalisme” dels tarragonins, que l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros, que presideix l’acte, remarca.

 

En definitiva, es tracta de 371 cròniques compilades en una obra, però que tenen autonomia. És a dir, el lector té l’opció de llegir-les de forma desordenada o selectiva. Subtil, irònic, Baixeras s’hi reivindica com “una veu possible en època de canvis”, com diu Palau en un dels apartats de l’estudi introductori del llibre; com un defensor de valors com la justícia, la tolerància, la llibertat i la cultura. Una veu possible que permetia albirar un altre món possible.

 

PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here