Tenim la sensació moltes vegades que les coses que fem aquí, a la ciutat i al nostre entorn, tenen un impacte i un reconeixement més aviat reduït més enllà i, particularment, allà on esperem tenir-lo, això és, en l’opinió pública del país, sobretot, en els mitjans públics. També tenim la sensació que la nostra sensibilitat és més aviat postergada en les grans decisions polítiques, en concret, quan ens referim a les partides dels pressupostos o la ubicació de certes infraestructures.
Segurament, això respon a determinats paràmetres culturals que tendeixen a considerar-nos perifèria, en definitiva, som el sud pels catalans, una part ignota d’aquest racó de món anomenat Catalunya. La capital mira al nord, un nord que ha sabut fabricar-se una imatge glamurosa i elegant, que es projecta en la gastronomia, la programació cultural o el paisatge, mentre que el sud apareix esventrat per la gran indústria, pati del darrere on hom hi acumula escombraries, a tot estirar amanides amb romans, castellers i vi del Priorat.
Més enllà de què això ens molesti, més enllà de què tot plegat enterri en un menysteniment injust moltes iniciatives interessants que es desenvolupen al nostre territori, cal demanar-se fins a quin punt nosaltres hi contribuïm, fins a quin punt la nostra actitud és responsable d’aquesta imatge que projectem i que no ens agrada, d’aquesta ‘comarcalització’ de la nostra identitat, que replica la província de l’imaginari francès o espanyol, la perifèria adormida i banal.
Hi ha molts factors interns que convergeixen, més enllà dels tòpics que externament se sostenen en relació a nosaltres, a erosionar la nostra imatge i comprometre la nostra projecció exterior. Jo en destacaria tres, que em semblen particularment importants, encara que, segurament, se’n poden trobar més, a saber, la manca d’un relat metropolità, els esforços mútuament anul·ladors que provoca aquesta mancança, i la perspectiva gallinàcia de les nostres elits, no nomes polítiques, sinó en la majoria d’àmbits de la societat, entre els que cal destacar el món empresarial i el món de la comunicació.
Efectivament, el territori està mancat d’autoreconeixement, no és capaç de bastir una imatge que aplegui alguns els seus elements més valuosos: l’esperit mediterrani, la cultura de la proximitat, la cohesió entre treball, creativitat i gaudi, la petjada del món clàssic, en definitiva, un racó de món on val la pena viure i, per suposat, val la pena visitar. Per a què el territori, però, pugui bastir una identitat que el projecti cap enfora, cal abandonar les batalles de campanar que anul·len els esforços col·lectius i avançar en la construcció d’un relat compartit, que, en particular, aplegui, en una aliança de sensibilitats i no pas només d’interessos, Tarragona i Reus.
Tot plegat, però, implica un canvi de perspectiva ben radical, renunciar als relats petits que han alimentat les elits locals, unes elits que, malgrat la queixa puntual en relació amb la indiferència externa —sobretot, la més pròxima—, prefereixen la preservació de les seves canongies i capelletes en un territori invisible, que no pas la visibilitat del millor del territori, que impugnaria el seu propi lideratge, basat en la comoditat, el silenci, el clientelisme i una mentalitat sòlidament perifèrica.
(…)
Aquest article es publica al número 9 de la revista FET a TARRAGONA, a la venda en les llibreries i quioscos de la ciutat.
Be com a relat de realitats. No tan en la proposta de factors de visibilitat. Calen propostes 🙂
Les propostes han de passar, indefectiblement, per l’autoreconeixement del territori que ens envolta, que inclou allò excels, però també allò miserable, brut i nefast. Per poder superar les limitacions, primer cal reconèixer-les. Només així el Camp de Tarragona podrà començar a estimar-se i caminar cap a un nou espai de reconeixement en el sinus de Catalunya.
Sóc tarragoní i he viscut 10 anys al nord. Us asseguro que allà, el sud no existeix i els tòpics hi neixen. Primer, perquè al nord hi ha un “ombliguisme” exacerbat, i amb raó i amb justícia. Per un motiu o altre han sabut estimar-se com són, comarcals inherents, amb un entorn on plou més de 600 mm /any i on el verd magnifica i fins i tot captiva. Segon, perquè Barcelona s’accepta com a font de recursos, però “a Tarragona no hi ha res interessant”, el Camp no existeix en el seu univers català (pregunteu-li a un barceloní on és el “Camp” i on és “l’Empordà”, a veure quants l’encerten). I aquesta és la percepció generalitzada, que s’estén arreu d’altres zones del nord de Catalunya..
Cal revitalitzar TOT el territori, no la costa turística o la indústria bruta. Reconèixer les vàlues i les singularitats. Oblidem-nos d’allò selecte, a nosaltres ens interessa allò popular, allò autèntic. Perquè les classes altes i la burgesia han de ser els detonadors de l’excel·lència? Perquè els Roca o el Bulli han de ser els referents? Perquè el verd ha de ser millor que l’ocre o el bru? Amb quin criteri? Jo crec en les classes populars, en l’estima de l’agricultor a la seva terra, i en l’estima de l’urbanita tarragoní o reusenc a l’agricultor que l’alimenta amb el producte de la seva terra. Això és el futur del Camp de Tarragona. No busquem selectivitat, cerquem autenticitat!