Amb aquest crit a l’uníson , l’Anna Sabaté i servidor vam inaugurar la gala d’estrena del nou Teatre Metropol el 10 de març de 1995. I al clam d’aquell Ja era hora!, el públic va esclatar en un gran aplaudiment també a l’uníson. Després d’un munt d’anys sense cap espai escènic a la ciutat, Tarragona comptava per fi amb un teatre municipal, i en l’atmosfera d’aquella nit respiràvem emoció i il·lusió alhora.
Vint anys després, l’Anna Sabaté, gran directora i actriu, és a punt d’estrenar Camergate, la conversa teatralitzada entre la Sànchez-Camacho i l’amant de Jordi Pujol júnior, aquest dijous 12 a la Sala Tantarantana de Barcelona. Una obra que no us podeu perdre. I servidor, em dedico a impulsar la minúscula Sala Trono de la Part Alta, que també heu de visitar, per seguir oferint l’alternativa teatral de petit format a la ciutat. I de tant en tant, em segueixo enfilant a l’escenari, si em deixen.
I el Metropol, com està? Doncs convertit en teatre-museu jujolià, on John Malkovich es va sentir feliç i honorat d’actuar-hi, i de cobrar-s’ho també, ésclar. El teatre, aquesta simbólica nau que condueix els espectadors cap al mar de la salvació, segons el misticisme de Jujol, ha anat acollint espectacles de dansa, música i teatre, que és la seva obligació original. I ho ha fet sense discriminar amateurs de professionals. Qui no ha trepitjat les tables del Metropol ha estat perquè no ha volgut.
La seva programació oficial, seguint aquest tarannà d’anar per casa, s’ha inclinat pels espectacles més comercials, destinats al que -diuen- és el públic majoritari. I, generalment, ha omplert. Però en aquesta ciutat tant necessitada d’espais cèntrics, el Metropol ha patit una demanda excessiva per a celebrar-hi infinitat d’actes de tota mena: congressos, premis, festes, presentacions, tallers, fórums, mostres, festivals, concursos, sortejos, mítings, exposicions… fins al límit de la seva sobreexplotació i també la de l’equip humà que hi treballa.
Això sense comptar l’espai cultural Cafè Metropol. Ja l’heu visitat? És la millor manera de tenir els baixos del teatre ben escalfats; oferint una plataforma per noves propostes artístiques.
Amb l’arribada del seu germà gran, el Teatre Tarragona, sembla que les 525 butaques del Metropol poden oxigenar-se de tant en tant, però em temo que l’equip humà és el mateix que va d’un teatre a l’altre. Tenir dos teatres a la Rambla ens ha normalitzat culturalment com a ciutat. Que la capital només comptés amb un teatre parroquial, era de riure, la veritat.
Però ara cal omplir-los. Cal omplir tots els espais escènics tarragonins, i per això cal trobar fórmules imaginatives que captin nous públics. Hem de fomentar la rutina d’anar al teatre, com qui va a fer el vermut. Bé, potser no tant, que som a Tarragona… però gairebé.
Ara que venen temps de promeses electorals, estarem molt atents a les propostes sobre cultura que ens faran els candidats. Seran capaços de treballar per l’augment de públic? I és que cada cop que conec un tarragoní adult que em diu que no ha vist una obra de teatre en sa vida, o que no ha entrat mai al Metropol, em cauen els telons a terra.
Tota la raó del món!
El què cal a aquesta ciutat és dinamitzar el públic, sinó tant iniciatives provides com públiques, estem condemnats a desapareixer