Un dels continguts que tractem en el suplement de lletres Ens agrada llegir, que hem presentat aquest dilluns, i que publiquem amb el número 10 de la revista Fet a Tarragona, rememora la Primera Nit Literària dels Països Catalans, organitzada per Òmnium Cultural del Tarragonès l’any 1984. En el marc d’aquest certamen literari de títol ambiciós es va convocar, per primera vegada, el premi Pin i Soler de narrativa, que en aquella edició es va endur el periodista i escriptor Carles Singla, que aleshores tenia tan sols divuit anys, en una vetllada celebrada a l’Hostal Sant Martí d’Altafulla. Tres dècades després de la gestació d’aquell conjunt de premis, hem reunit els escriptors Margarida Aritzeta i Jordi Tiñena, membres del jurat d’aquest guardó en repetides ocasions, i la periodista d’El Punt Avui Carina Filella, perquè valorin des d’una perspectiva crítica l’evolució històrica del Pin i Soler i el seu rol en el mapa literari dels Països Catalans.
Aritzeta, Tiñena i Filella debaten sobre la difusió, el poder i la implicació de la ciutat en el premi Pin i Soler
La taula rodona “El premi Pin i Soler, trenta anys després” està marcada per un debat intens, dinàmic, en el qual els tres ponents parlen sense pèls a la llengua. “Actualment es convoquen més de dos mil sis-cents premis literaris en llengua catalana, nou-cents dels quals són de narrativa. En aquest sentit, el Pin i Soler no ha acabat de situar-se en el lloc que es mereix”, afirma Carina Filella. Malgrat que, segons Margarida Aritzeta, disposa d’una dotació econòmica prou sucosa —de 21.000 euros—, que és un premi amb “una història llarga”, que compta amb “una nòmina d’escriptors importants”, i sobretot, que “és un premi net, que no està donat d’entrada”, reconeix que no és comparable als premis de novel·la de primer nivell com el Ramon Llull, el Sant Jordi o fins i tot el Prudenci Bertrana de Girona. No es tracta tampoc, segons Jordi Tiñena, d’un problema derivat de l’anomenat centralisme barceloní, ni de la qualitat dels respectius jurats, entre els quals han figurat noms com els de Josep Anton Baixeras, Pere Gimferrer, Joan Francesc Mira, Maria Antònia Oliver o Joan Perucho.
Tiñena creu que el Pin i Soler no té repercussió “més enllà dels sectors lletraferits”, i que, en el fons, es tracta d’un “problema de poder”. “La literatura no és especialment diferent de qualsevol altre sector. Quan el senyor de Planeta convoca el Ramon Llull sap que hi anirà el president de la Generalitat. El dia de l’acte de lliurament del premi, tots aquells que remenen la cua hi són. Aquí, en canvi, no els veig pas enlloc”, assegura. Ell està convençut que els editors “no aposten per Tarragona perquè no hi confien”.
Aritzeta també posa en entredit la difusió que han fet les editorials que s’han ocupat del Pin i Soler en els darrers anys, un aspecte que també va remarcar l’organització del premi a l’hora de fer públic el darrer canvi d’editorial — de Columna a Angle —, el passat 2014: “De fet, amb Columna hi havia fins i tot unes clàusules de la convocatòria que no s’acomplien, com la traducció al castellà de l’obra guanyadora”. “Jo espero que Angle, en la mesura que, a partir d’ara, aquest és el seu premi, hi posi interès, ganes i diners”, assegura Tiñena. Tanmateix, adverteix que amb “això no n’hi haurà prou”. “El premi ha de ser una cosa de la ciutat”, afirma. I fent el paral·lelisme amb el Prudència Bertrana, Tiñena sentencia: “El Prudenci Bertrana aglutina Girona. Hi ha representat el que en diem les forces vives. En canvi aquí no som capaços ni tan sols d’omplir el Teatre Metropol”. En aquest sentit, Filella, malgrat que valora que el Pin i Soler és molt reconegut entre els escriptors i que compta amb una participació molt elevada, opina que, per altra banda, no ha sabut implicar la societat tarragonina.
Ja a les acaballes de l’acte, Tiñena posa damunt la taula una proposta que desperta algunes simpaties: l’especialització del premi Pin i Soler per diferenciar-lo en aquest mapa farcit de guardons de novel·la d’àmbit generalista. Ell considera que pot ser la manera que el Pin i Soler s’ubiqui en un espai únic, que el permeti excel·lir i destacar en el conjunt dels Països Catalans. “Els Premis Literaris Ciutat de Tarragona ja tenen una especificitat [el premi Vidal Alcover de traducció], però el Pin i Soler no” remarca. Caldrà seguir pensant en les maneres de fer ressaltar el premi, i en qualsevol cas, caldrà comprovar, en primer lloc, com responen els canvis que ja s’hi van introduir a finals del 2014.
El record amarg de l’edició del 2003
Novembre de 2003. El jurat ha decidit concedir el premi Pin i Soler al reconegut escriptor Jaume Cabré, per la seva novel·la intitulada Les veus del Pamano. Després d’haver rebut la nota de premsa embargada que fa arribar l’organització als periodistes, en la qual s’indica el nom de l’obra guanyadora, la periodista Carina Filella s’adona que l’editorial Proa, que s’ocupa de la publicació de l’obra guanyadora del Pin i Soler, ja anuncia la publicació de la novel·la de Cabré. “Això volia dir que s’estaven incomplint les bases del premi, que diuen que l’obra guardonada no pot tenir els drets d’edició compromesos”, explica Filella. Després de saber-ho, i de reunir-se de manera urgent, el jurat va declarar desert el premi de l’any 2003. Es tractava d’un error de Proa, encapçalada aleshores per l’editor Isidor Cònsul, que va entomar el mea culpa, tal com recorden els ponents de la taula rodona. Tiñena, que precisament havia format part d’aquell jurat, amb el pas del temps, es mostra convençut que no van actuar adequadament, i que si Jaume Cabré hagués rebut aquell premi hauria estat un punt d’inflexió per al premi Pin i Soler.
REVISTA I SUPLEMENT
L’acte d’aquest dilluns ha servit també per presentar el suplement literari del FET a TARRAGONA que es ven conjuntament amb el número 10 de la revista en quioscos i llibreries de la ciutat. La revista inclou, entre d’altres continguts, un reportatge sobre la I Nit Literària dels Països Catalans, celebrada el 1984; un altre sobre tarragonins amb grans biblioteques particulars; i un article sobre la figura de la bibliotecària Teresa Rovira (filla de Rovira i Virgili), que va morir l’any passat.
Molt bona feina la dels que heu treballat en la revisió del Premi Pin i Soler, i de qui en fa la història des del primer any que va ser atorgat.
Comparteixo l’afirmació que es va fer ahir que la ciutat no creu en aquest premi. La ciutat no es distingeix per un afecte especial a la cultura, malgrat alguns esforços remarcables.
Si es vol que la literatura nostra tingui una volada social, d’acord amb les qualitats premiades, que no sempre han estat excel·lents, s’ha de saber vendre fora del ‘ghetto’, i amb eficàcia. Recordo que fa pocs anys, els assistents a la festa dels premis menjàvem patates fregides al jardí del Metropol, a les fosques, que no sabíem on posàvem el peu… Ara no parlo de grans sopars, que no és el cas. Però hi ha maneres i maneres.
Una qüestió important és la de les traduccions. Continuem creient que no serveixen per a res, només per portar autors de fora cap aquí. Els nostres, que es (…)
I el Premi de Traducció que tenim no exporta cap autor dels nostres fora del corralet.
Ja es va eliminar, també, el premi Internacional de Composició, que atreia autors de tot el món.
Han de canviar algunes coses, ben cert.