Són dies de ciclisme a les carreteres catalanes, dies de volta i noms il·lustres buscant començar amb bon toc de pedal la temporada. Un toc de pedal que gairebé sempre s’assoleix molt millor sumant victòries i sensacions positives. El ciclisme ens ha demostrat al llarg de la seva història que no existeix una sola manera d’arribar a la meta.
Un pot admirar l’atreviment de Virenque, Chiapucci, Pantani o fins i tot el del Vinokurov dels principis però també pot defensar el ciclisme més conservador d’Indurain, Bugno o Ullrich.
Dos estils també a les direccions. El conservadorisme dels equips de Manolo Sainz o Eusebio Unzué o l’atac constant d’aquell Festina de Roussel que ens feia vibrar ja fa uns anys a les muntanyes del Tour.
El Nàstic sembla que ha trobat però la fórmula pràcticament exacte. Els garana han agafat la velocitat de creuer d’Indurain, amb una gran dosi de la lectura en cursa d’Unzué, la lògica de Gorospe i la gestió dels rivals que tenia Bruynel.
Sí, el Nàstic avorreix com aquell Banesto o US Postal que controlaven els Tours de cap a peu. No és aquell Festina dels Virenque, Madouas, Lino, Leblanco o Moreau, que atacaven i atacaven sense arribar a bon port.
Vicente Moreno té clar que ara toca gestionar futbol i sentiments a parts pràcticament iguals i que la pressió de portar el primer lloc enganxat a sobre no passi factura massa aviat als seus jugadors.
Aquell futbol d’anada i tornada que també hem vist aquesta temporada al Nou Estadi, ha quedat aparcat per a una millor ocasió i el guió del partit està més que escrit des de la sortida a la gespa.
MARCAR I GUARDAR LA ROBA
Els grana sumen ja disset jornades amb la porteria a zero i un té la sensació que els partits segueixen convertint-se en un banc de proves previ a jugar una eliminatòria d’ascens.
Els tres darrers encontres al Nou Estadi han acabat amb idèntic resultat 1 a 0 i pràcticament amb el mateix desenllaç.
Gol aviat, en aquest cas de Marcos Jiménez de la Espada, i adormir el partit durant els minuts restants. Als grana els ha tocat aguantar l’1 a 0 durant gairebé vuitanta minuts, davant d’un Espanyol B poc incisiu i amb poca arribada a porta.
Els grana han jugat amb el risc que juga aquell equilibrista que té una gran xarxa a sota. L’equip sap a la perfecció que té marge per cometre un error que tindria un bon coixí per aturar una possible mínima ensopegada.
Un cop més el fet de llegir a la perfecció els temps de l’encontre, ha fet que en pocs moments els més de 5800 aficionats que hi havia a les grades del Nou Estadi, tinguessin aquella sensació de patiment que et pot deixar un marcador ajustat. Sense un futbol vistós però si convincent, el Nàstic segueix fent camí i camí i encara més camí cap a la seva meta final. Segueix superant revolts de l’Alpe D’Huez i rampes de la Creueta o de Pailheres que semblen més propícies per un atac brusc.
Aquest Nàstic però és més d’atac de cop de ronyó d’aquells de no aixecar-se de la bicicleta de només fer un canvi de ritme i baixar pinyó per a treure de roda al rival que va fent la goma.
