La Josefa i l’Antonio tenen més de 80 anys, set fills i setze néts. La seva ha sigut una vida normal. Ell, oficial de la construcció. Ella, mestressa de casa. Viuen des de fa més de 40 anys en un pis normal del barri de Sant Salvador, amb un menjador ple de fotos familiars com el de la majoria de gent normal de la seva edat. “Podrien ser els meus pares”, és el primer que pensaríeu molts si anéssiu a fer-los una visita.
La Josefa i l’Antonio, amb una única pensió de 600 €, no arriben a final de mes i fa temps que demanen menjar i altres ajuts a la Creu Roja. Res de delicatessen: oli, cartrons de llet, galetes, cereals, cafè, llaunes de llegums, tonyina i verdura cuita, fruits secs, arròs i pasta. Aliments bàsics per anar tirant mentre les factures de la llum i de l’aigua segueixen pujant (s’escalfen amb una estufa de butà i fa temps que van donar de baixa el telèfon fix).
La Josefa té artrosi, diabetis i problemes de cor. Molts medicaments, la seva principal despesa mensual, ja no són gratuïts i li cal algú per ajudar-la a dutxar-se, ja que ella no pot fer-ho sola i ha caigut més d’un cop. També en altres parts de la casa. La darrera vegada va ser a la cuina. “Em vaig quedar de bocaterrosa i, com que em vaig trencar el braç, no podia agafar de la butxaca el mòbil que em va comprar una de les meves filles amb el seu número gravat al dispositiu de trucada d’emergència. Així vaig romandre una estona, fins que va arribar l’únic fill que encara viu amb nosaltres i va trucar a l’ambulància”, recorda. El fill de qui parla va tornar a la casa on havia nascut després de divorciar-se. Enganxat a l’alcohol, té problemes de salut que han de pagar els pares, juntament amb l’alimentació. A la resta de descendents, cadascú amb els seu maldecap particular, només els veuen “la nit de Nadal”.
Josefa i Antonio són dos noms inventats, ja que els veritables protagonistes d’aquesta història han demanat l’anonimat a canvi d’explicar-la. Per fer aquest reportatge, la Creu Roja va parlar amb la majoria dels seus usuaris de més edat. Cap va voler fer pública la seva situació, condicionats en bona part pels fills, que s’estimen més que els veïns i els amics no coneguin com malviuen i que s’avergonyeixen no només de no ajudar els pares, sinó que siguin aquests els qui els ajuden a ells, sense feina i, sovint, sense sostre.
(…)
El centre de contacte telefònic és a la seu central de l’oenagé, a l’avinguda Andorra, i té com a responsable un voluntari de 82 anys, Francisco Aguilar, que fa una mitjana de 70 a 80 trucades diàries. El Francisco és un d’aquells herois anònims que ajuden a fer que el món sigui una mica millor. Cada matí fa el camí d’anada i tornada caminant, des del carrer Alguer, on viu, per posar-se davant la pantalla de l’ordinador que controla la centraleta i convertir-se en una mena de metge, psicòleg i amic virtual.
(..:)
Aquesta és una part del reportatge que publiquem íntegrament al número 10 de la revista FET a TARRAGONA, a la venda en llibreries i quioscos de la ciutat. També la podeu rebre còmodament a casa si us en feu subscriptors per només 30 € l’any. Subscriu-te a la revista i ajuda a consolidar el periodisme local de qualitat.
