“Un festival no s’organitza, un festival es viu”. Això vaig llegir el primer cop que vaig entrar a l’oficina del festival Tarraco Viva. A hores d’ara puc certificar la seva veracitat. Tal com els lectors ja deuen haver intuït, viure les coses significa implicar-s’hi, mullar-se. Això proporciona vivències intenses, grans satisfaccions, però també preocupacions i moments difícils. Vaja, com la vida.
La meva relació amb el festival va començar com a espectador. Recordo el primer any la bona sensació que em van causar alguns actes, i també el desigual nivell de qualitat d’altres. Temps després he sabut les enormes dificultats que van tenir els organitzadors per posar en marxa aquella primera edició i, la veritat, em vaig sentir malament al comprovar amb quina lleugeresa, sovint, jutgem la feina dels altres. A hores d’ara, qualsevol persona o entitat que s’atreveixi a organitzar quelcom em mereix un enorme respecte, a banda que el fet m’interessi més o menys.
(…)
Intensitat. Aquesta és, probablement, la paraula que defineix més bé la feina que fem els fotògrafs del festival. Aquella edició del 2007 va resultar una immersió brutal en les entranyes del festival. En aquell cas, però, l’experiència fotografiant festes populars va resultar decisiva. Qui ha fotografiat una Santa Tecla sencera pot dir que ha retornat de l’infern i és capaç de (quasi) qualsevol cosa.
Tanmateix, malgrat les similituds formals, val la pena subratllar que un festival no és una festa. En absolut. I sembla mentida que algun gestor cultural encara ho confongui. Les festes són l’expressió viva d’una comunitat, són artefactes molt valuosos i fràgils.
(…)
Aquest és un fragment de l’article amb fotografies de Tarraco Viva que es publica íntegre al número 11 del FET a TARRAGONA. La revista surt al carrer aquest divendres 8 de maig i la trobareu a les llibreries i quioscos de la ciutat. Us convido a ser-ne subscriptors per només 30 € l’any i ajudareu a consolidar un periodisme de qualitat a la nostra ciutat. Podeu fer la subscripció clicant aquí.
