Quants cops haurem utilitzat l’expressió “molto longo” en el món del futbol? Quantes vegades algú ha buscat la seva referència en el futbol italià? Aquell futbol capaç de guanyar títols, d’alçar grans competicions sense pràcticament despentinar-se. Fent menys moviments que els de Greg Lemon sobre la bicicleta per guanyar el seu Tour davant Fignon, jugant un futbol que convidava a fer la becaina i a marxar amb qualsevol excusa d’una festa avorrida. Itàlia sempre ens ha deixat el seu referent futbolístic amb aquella selecció de Rossi, la Juve de Del Piero, el Nàpols de Maradona, l’Inter de Mou o el Milan de Sacchi. Equips que acostumaven a jugar-se tota la temporada a una carta. Equips que fugien de l’estil, del joc o de l’amor per la pilota, per convertir-se en depredadors d’eliminatòries i gestors de finals.
El Nàstic beu d’una aigua semblant. Un equip capaç de saber gestionar una temporada pràcticament perfecta i de ser generós en l’aspecte físic normalment, ha arribat al dia decisiu de la campanya amb aquell aire fresc necessari per saber trobar el moment just per atacar. El revolt del famós Alpe d’Huez on collar el molinet i deixar clavat al rival. Els primers 90 minuts a l’Alcoraz han estat només de tanteig de tenir la presa controlada i amb com en un reportatge qualsevol de “National Geogrpafic” saber olorar la por del rival. Els grana han ensenyat la seva imatge més prudent a Osca i no hem vist aquell equip alegre que ens enlluerna quan el veiem jugar però els de Vicente Moreno esperen un partit de tornada decisiu que ha de servir per retrobar-se amb el futbol professional.
PARTIT DE TORNADA
El Huesca és un rival dur. Un d’aquells equips difícils d’empassar-se, d’aquells que toca mastegar una vegada i una altra per poder pair bé l’àpat. Tevenet ha teixit un conjunt “rocós” com deia Ferrando, molt treballat en les ajudes i que deixa poques coses a la improvització i a l’atzar. Els espais no existeixen en aquest Huesca i trobar una línia de passada bona és pràcticament impossible. El Nàstic si vol guanyar a l’equip aragonès, haurà d’aprendre moltes coses d’aquest partit d’anada. Ha de circular molt més ràpid la pilota, els oferiments dels jugadors del pom de dalts ha de ser constant per crear sempre superioritat a la zona més ampla del camp i ha de saber trobar el compàs correcte d’entrega en els metres finals, on a l’Alcoraz no el vam provar ni tan sols d’afinar. El zero a zero és el pitjor dels empats fora de casa. Un resultat enganyós i carregat de perill.
Un zero a zero et deixa sempre l’interrogant de quin és el paper que has de jugar en el segon assalt de l’eliminatòria. Els grana no poden sortir al Nou Estadi a guardar massa la roba però tampoc amb una empenta excessiva que deixi lliure una defensa de deu en aquest primer combat. Un cap més la gestió de tot plegat ha de ser decisiva. Del vestidor, de l’entorn, de cada petit detall que no es pugui escapar i que no converteixi el partit decisiu en una agonia semblant a la de l’última temporada. Aquest Nàstic té més futbol que la SD Huesca. Els grana s’han d’alliberar de complexos i mostrar la seva versió més millorada per poder seguir somiant en què tot està per fer i tot és possible.
