Convindrem que els dilluns, en general, fan mandra. I estarem d’acord que el mes de juliol, també. Deu ser l’onada de calor, la xafogor que ho acaba d’adobar o la proximitat de les vacances. El cas és que som en un període de l’any en què les coses semblen anar al ralentí i en què tot plegat sembla més feixuc. La perspectiva tampoc encoratja: l’agost sol ser encara més inhàbil i poca gent està per la feina. Però fa dos dies vam trobar una excepció.
A dos quarts de vuit tocats de la tarda, la rutina es torna apoderar del primer pis del número 12 de la Rambla Nova. Som a la seu d’Òmnium Cultural a la ciutat. Assistim a la cita setmanal del que anomenen comitè de campanya: la reunió de coordinació de Súmate, l’Assemblea Nacional Catalana i el mateix Òmnium. Cada setmana proposen, debaten i preparen el camí cap a les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre. Molts d’ells ho fan amb l’experiència i l’èxit (però també el cansament) dels darrers anys a les esquenes: dels tres darrers Onzes de Setembre al 9-N, passant per la campanya permanent a cadascun dels racons del territori.
Fa pocs dies que hem conegut la notícia de la llista unitària de les entitats sobiranistes amb CDC i ERC i sabem que, fora de la circumscripció de Barcelona, Òmnium i ANC també lideraran les candidatures. Però no se’n parla. Semblen satisfets, però ni s’hi aturen. El tema no apareix en tota la reunió, possiblement perquè entenen que el seu camp de batalla no és la disputa de noms sinó assegurar la victòria. El seu partit es juga al carrer i en un temps mandrós i adormit com l’estiu, la maquinària no para… i menys en plena precampanya.
Sobre la taula, molts flancs oberts i, tot sigui dit, moltes mans disposades. Han recorregut Sant Salvador, Torreforta, La Floresta, Camp Clar… però encara els queda pedra per picar: dissabte seran a Sant Pere i Sant Pau convencent i escampant un missatge que es troba en contrarrellotge si vol triomfar d’aquí a escassos dos mesos. Entitats socials, culturals, particulars o empreses mostren el seu suport a les entitats sobiranistes, que canalitzen la seva inventiva en actes prou potents i alhora prou modestos per arribar a tants tarragonins com puguin.
Papers i més papers, debats sobre marxandatge, i detalls dels actes que estan pensant al voltant de Sant Magí. Més enllà del què, es preocupen del com: actuacions musicals, vinculacions amb entitats benèfiques, col·laboracions d’agrupacions de la cultura… tot lligat i amb una gran desembocadura: la cita del proper 5 de setembre al Camp de Mart, on volen lluir múscul de la Tarragona independentista. Un acte majúscul amb una infraestructura al darrere tan proporcional que ja fa setmanes que treballen en polir-ho tot, fins al detall més insignificant.
En aquests mesos en què tot sembla relentitzar-se, les entitats sobiranistes no només no s’aturen sinó que augmenten marxa. La feina feta pesa però són més a tocar que mai de l’objectiu final. I ho fan com ho han fet fins ara: amb treball a galeres, a peu de carrer, fent bocaorella i convencent: una persona, un vot; per cadascun dels barris i a tots els actes. Són conscients que la seva victòria el 27-S es juga ara: a cada sardinada, a cada xerrada o a cada carpa informativa. També a cada reunió de dilluns, a un pis de la Rambla i en ple estiu, quan tot fa més mandra. Si la seva recompensa iguala la dimensió del seu esforç, la feina que fan haurà valgut la pena.
