14.7 C
Província de Tarragona
Diumenge, març 24, 2024

Lluís Gavaldà: “Tarragona té un excés de caspa i de casta”

El cantant d-Els Pets, al passeig de les Palmeres, escenari anaul del festival Minipop. Foto. DAVID OLIETE
El cantant d-Els Pets, al passeig de les Palmeres, escenari anual del festival Minipop. Foto. DAVID OLIETE

Ens citem al passeig de les Palmeres. Hi arriba acompanyat del Lluc, de nou anys, un noi amb el cabell rinxolat que porta dos volums de Bola de Drac. Tranquil, simpàtic i devorador de lectures, el fill de Lluís Gavaldà compartirà amb nosaltres una hora i mitja llarga d’entrevista i sessió de fotos, sense interrupcions. El pare –samarreta de color fúcsia, texans, sandàlies i barret– ha triat aquest punt de la ciutat perquè és l’escenari del Minipop, el festival que dirigeix musicalment i que enguany ha celebrat el cinquè aniversari. S’hi dedica uns quants mesos a l’any i ho fa compatible amb l’article setmanal al diari Ara i el programa de ràdio El celobert a l’emissora iCat.cat. La resta del temps laboral la dedica a Els Pets, la banda que aquest 2015 celebra tres dècades, amb la gira Tres punt zero, amb els mateixos components que la van fer néixer una nit de Nadal a Constantí.

Després de trenta anys de trajectòria i catorze discos, Els Pets són infinits?

Un dia o altre això s’acabarà, però seria de rucs plegar d’una cosa que dóna tantes alegries. La majoria de grups ho deixen estar al cap d’un temps per diferències entre els seus components i per un distanciament progressiu amb el públic, que vol un canvi de cares. Els Pets som una anomalia, més per culpa del públic que no pas per culpa nostra. El públic no se’n cansa i, a més, al contrari del que passa a la majoria de bandes, nosaltres [Joan Reig, Falin Cáceres i el mateix Lluís] som amics des d’abans de la creació del grup. La nostra relació va més enllà de la música, tenim un vincle d’amistat molt fort, som confidents, germans postissos, i això ajuda molt a fer que no vulguem plegar.

Heu aconseguit que us segueixin diverses generacions. Això com es fa?

No ho sé. N’hi ha una part, de públic, que sí que ens ha anat deixant perquè s’ha fet gran i té altres prioritats. Però tenim un encavalcament de generacions, fans del S’ha acabat i el Tarragona m’esborrona, uns altres del Jo vull ser rei, molta gent que s’incorpora amb el Bon dia, el punt àlgid, però també n’hi ha que han arribat més tard amb Pau, Agost o l’últim disc. Tenim una renovació de públic constant que ens ajuda a mantenir els directes amb gent jove. Som un grup que aplega als concerts pares i fills.

Els Pets us dóna alegries. ¿També dóna diners en un context de crisi com l’actual?

La banda dóna per sobreviure, sempre que tinguis altres feines. El Falin en té una que li proporciona els principals ingressos, el Joan està amb diversos grups i fa un programa de televisió a TAC 12, i jo em dedico a un programa de ràdio i un article de premsa setmanal. Amb la suma tenim un sou que ens permet viure del que més ens agrada i gaudir de molta llibertat.

Musicalment, com heu evolucionat al llarg d’aquests trenta anys?

És molt fàcil d’explicar. Vam començar sent molt, molt dolents, amb molta cara dura, ganes de pujar a l’escenari i fer l’animal, però amb un llenguatge musical paupèrrim. A mesura que van passar els anys, amb un públic incondicional que ens ho perdonava tot, vam aprendre a tocar dalt de l’escenari –no al local d’assaig com d’altres–, però sent molt conscients de les nostres limitacions. Per això, des del principi ens hem envoltat de bons músics que hi aporten qualitat. Nosaltres tenim molta música al cap, però en tenim molt poca als dits.

(…)

Com veus ara Tarragona?

Ha guanyat clarament el partit que ja governava, sobretot per la incompareixença del contrari, i fa falta de manera urgent que al consistori hi entri aire fresc. Tarragona és una ciutat adormida, sense propostes noves. No hi passa mai res, la tenim com sempre, els reptes continuen pendents. Políticament, m’emprenya aquest anticatalanisme disfressat de tarragonisme que ha arrelat tant a la ciutat, a través del Patit Popular principalment, i que traspua una confrontació entre ser català i tarragoní errònia i molt perversa i que entronca amb el blaverisme del País Valencià. En l’àmbit cultural, hi ha una aposta molt clara i ferma cap a la part tradicional, que està molt bé, però falta implicar-se en propostes modernes de festivals contemporanis com l’SCAN, el REC i el Minipop. Aquesta ciutat té un excés de caspa i un excés de casta. I estaria bé que algú comencés a remoure’l.

(…)

Aquest és un fragment de l’entrevista que publiquem íntegrament al número 12 del FET a TARRAGONA. La revista és a la venda als quioscos i llibreries de la ciutat. També te’n pots fer subscriptor per només 30 € l’any i podràs participar d’activitats culturals exclusives i gratuïtes, promocions d’obsequis i invitacions a espectacles. Per subscriure’s al FET només cal clicar aquí i de seguida et farem arribar la revista a casa teva.

Ricard Lahoz
Ricard Lahoz
Periodista. Director del FET a TARRAGONA
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here