Expressió sortida del món casteller i que el que va ser entrenador del Barça, Tito Vilanova, va convertir en leit motive personal i de l’equip “Seny, Pit i Collons” defineix a la perfecció el que ha estat el retorn del Nàstic a Segona A.L’entrega, la voluntat, els nervis del debut, la por, el primer partit i aquella intensitat que l’equip posa en cada encontre, s’han trobat en una estranya fórmula que ha acabat igualant el pes de la balança. Un cop més els tòpics han guanyat a la realitat i podríem omplir pàgines dient que “El futbol no és just”, “Qui perdona ho acaba pagant”, “El joc no s’ha reflectit en el resultat” o que “Els partits duren fins que xiula l’àrbitre”.
El Nàstic ha gestionat amb el seu futbol la primera part i ha seguit jugant un play-off que sembla que no tingui final des de fa dues temporades. L’equip del crèdit absolut ha esborrat dels seus diccionaris la paraula pessimisme i quan sembla que les coses s’han de tombar és capaç de reaccionar en les pitjors circumstàncies. Els de Moreno han necessitat aquella èpica que s’acostuma a buscar per les grans ocasions per aixecar un marcador advers en menys de deu minuts i amb un jugador menys després de l’expulsió de Manolo Martínez. El final dramàtic i de casta de l’equip ha tingut tots els condicionats per donar un valor afegit a l’esperat retorn a segona A. Tot i que un podia sortir del Nou Estadi amb la sensació d’haver deixat escapar dos punts la percepció de l’empat varia per la forma en què s’ha aconseguit i per l’eufòria col·lectiva que ha significat.
Amb Luis César a la banqueta contrària, els tribuneros ja fora del camp i més d’un amb la ràdio apagada, el Nàstic ha tret aquest esperit que porta des de fa temporades i ha aixecat un 0 a 2 en contra. El gol de Xavi Molina al minut 87 ha fet creure només als més optimistes que han embogit quan Eiriz Mata, sí, Eiriz Mata, l’àrbitre de Llagostera, s’ha inventat un penal sobre Marcos que el mateix davanter de Pollença s’ha encarregat de transformar per fer el seu primer gol a la Lliga de Futbol Professional i per donar el primer punt de la temporada al Nàstic. La importància dels dos gols va més enllà fins i tot de l’empat i del que pot significar sumar un punt a la primera jornada. Si els gols els fan Xavi Molina i Marcos, dos dels treballadors incansables de l’equip que ha bregat les darreres temporades a segona B, dóna aquell toc de romanticisme a un futbol manca massa vegades d’aquests herois romàntics del passat. Molina i Marcos són dos dels capitans grana que al costat de noms com Xisco Campos, Rocha o Manolo Martinez són les veus autoritzades d’un vestidor que aparentment manté aquell aspecte compacte que va portar a l’èxit l’última campanya.
Allí on no ha arribat el seny de la primera part on l’equip ha dominat clarament el partit i ha tingut les millors oportunitats, ho ha fet la rauxa i el caos en deu minuts bojos dels de Vicente Moreno. Perseverança, principis, i sobretot fidelitat a un estil marcat pel tècnic valencià. El Nàstic ha tornat a demostrar que la combinació perfecta entre l’entrega, el bloc i l’empenta d’un equip que ve amb dinàmica positiva ha de servir per gaudir, aquest any sí, de la Segona A.
