Carregant ...

Inèrcia guanyadora

V 11 setembre 2014 (2)

Les eleccions del 27 de setembre de 2015 marquen, de ben segur, un punt d’inflexió determinant en la vida política catalana recent. Representen la culminació del procés de mobilització cívica que va començar el 10 de juliol de 2010, amb la manifestació massiva arran de la displicent sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de 2006. En només cinc anys, el catalanisme ha desplaçat dramàticament la seva centralitat, des del pactisme autonomista a l’independentisme, un procés que ha vingut marcat per les successives mobilitzacions en la Diada Nacional, els anys 2012 (que va aparcar el pacte fiscal), 2013 (que va apuntalar l’acord per fer una consulta als catalanes sobre el seu futur polític) i 2014 (que va impulsar la seva realització).

L’Onze de Setembre de 2015 es presenta sota el signe de la convocatòria electoral que hi haurà en dues setmanes i val la pena demanar-se, en aquest moment decisiu, on ens trobem. Doncs bé, les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre són un esdeveniment determinant, on es decideix si, efectivament, el procés constituent que les mobilitzacions ciutadanes dels últims anys han anat anunciant entra en una fase de materialització, o bé es frena.

“No hi ha projecte alternatiu a la independència, fora del servilisme i la humiliació”

En cas que les forces polítiques que donen suport a la independència aconsegueixin la majoria absoluta en el Parlament, estarien legitimades per iniciar efectivament un procés constituent que hauria de culminar en un estat propi —que seria també un procés destituent en relació amb el marc constitucional actual. Això significaria l’inici de la desconnexió que hauria de culminar amb una república catalana, tot i que el camí efectiu s’hauria de recórrer és incert.

Si, per contra, no es produeix aquesta majoria absoluta, Catalunya entraria en una fase d’incertesa en la que acabaria constatant-se la manca d’una alternativa consistent a la independència, ja que ni les forces polítiques que s’han col·locat a l’altra banda comparteixen cap projecte polític substantiu, ni hi ha hagut el mínim exercici de comprensió i empatia per part de les institucions de l’Estat en relació amb el que succeeix a Catalunya.

En realitat, a dia d’avui, es fa difícil imaginar cap projecte alternatiu a la independència, fora del servilisme, la humiliació i la derrota. En aquest context, la mobilització cívica de l’Onze de Setembre d’enguany representa una oportunitat preciosa per generar una inèrcia guanyadora, que ha d’impulsar la definició electoral del moviment ciutadà articulat durant els últims cincs anys, donant-li consistència i legitimitat política per un camí ple de dificultats, però que representa, a dia d’avui, l’única via possible cap a la dignificació efectiva de Catalunya com a comunitat política.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *