14.4 C
Província de Tarragona
Dijous, març 28, 2024

Carta oberta a Isabel Coixet

Imatge del tram 13 de la Meridiana (Foto: Eduard Masvidal).
Imatge del tram 13 de la Meridiana, aquest 11 de setembre del 2015, dia en què Coixet va publicar el seu article d’opinió sobre la independència de Catalunya i el debat sobiranista (Foto: Eduard Masvidal).

 

Després de llegir amb perplexitat l’article d’opinió “El día de las marmotas”, que signava la cineasta Isabel Coixet al diari El País aquest divendres 11 de setembre, he sentit la necessitat de respondre el seu text amb un seguit de consideracions que tot just adjunto:

 

Som els estranys a qui debatre sobre el dret a decidir i la independència de Catalunya no ens fa mandra. Ni sobre els drets de les persones LGTBI. Ni sobre pobresa energètica. Ni sobre el fracking. Ni sobre el model de societat a què aspirem. Acceptem, en condició d’animals polítics i de ciutadans, que això és la base de la suma del demos i el krátos, i que en definitiva se sintetitza en la paraula compromís. Creiem en una democràcia més participativa, que plantegi a la gent la resolució, de forma vinculant, de temes que afecten a la seva vida quotidiana.

 

En els darrers temps, hem intentat llegir la realitat sociopolítica de Catalunya, des de la nostra modesta posició, a peu de carrer, i hem entès que les manifestacions populars que s’han desenvolupat des de l’any 2010 a diferents parts del país (les més sonades a Barcelona) emanen d’una atenció política, fins ara inexistent per part del Govern de l’Estat. Hem entès que el fet que el 95% dels ajuntaments de Catalunya, pràcticament 2/3 parts del Parlament de Catalunya escollit el novembre de 2012 i centenars d’associacions s’hagin pronunciat a favor del dret a decidir no és fruit dels deliris de grandesa d’un sol home, per molt que sigui president de la Generalitat (el reductio ad Mas és una fal·làcia utilitzada amb freqüència en determinats mitjans com El País, i creiem que convé desmuntar-la). Tranquils, tenim present Espriu i no volem que tot un poble se sacrifiqui per un sol home, situació que, d’altra banda, no veiem reflectida en la Catalunya actual.

 

Davant d’aquest clam multitudinari expressat de forma pacífica, el president Mariano Rajoy, com amb tants altres temes, ha optat sovint pel silenci i també s’ha refugiat en el legalisme, que malgrat les confusions generades en l’opinió pública, no és sinònim perfecte, ni de bon tros, de tarannà democràtic. Ni PP ni PSOE, els partits majoritaris a Espanya, volen afrontar aquest repte que es planteja des de Catalunya. La “solució escocesa”, la que creiem que correspon al sentit comú, no aplega suficients adeptes al Congrés dels Diputats. No és factible. I aquest context desavinent no està previst que canviï a curt (la demoscòpia així ho intueix de cara a les properes eleccions generals) o mig termini.

 

“Us demano que no jugueu brut. No tot s’hi val. Els independentistes estem plens d’il·lusió, però això no ens converteix en persones acrítiques”

Davant d’aquest conjunt de circumstàncies, coincidim amb Coixet: no ens agrada haver optat per unes eleccions que la societat i els partits dotaran de caràcter extraordinari. No era, ni de lluny, la nostra opció predilecta. Nosaltres hem treballat perquè la força de l’independentisme es ponderés via referèndum. Com al Canadà, com al Regne Unit. En aquesta línia, el 26 de juliol del 2013 el president Artur Mas va enviar una carta a Rajoy per acordar la celebració d’una consulta; i el 8 d’abril del 2014 diversos parlamentaris catalans van defensar al Congrés una delegació de competències de l’Estat perquè Catalunya pogués organitzar un referèndum (i vam copsar, tristament, com els diputats catalans del PSOE hi votaven en contra i d’aquesta forma renunciaven a un dels seus compromisos electorals del 2012). No es pot dir, vaja, que no ho haguem intentat, a diferència d’altres més mandrosos, que potser prefereixen eludir l’existència d’aquest debat, que nosaltres considerem que cal encarar, perquè no es pot amagar el cap davant d’un milió de persones que surt al carrer per demanar que es posin urnes. Però l’Estat no escolta la demanda d’una part persistent i gens menyspreable de la societat catalana. Ja ho alertava Joan Maragall el segle passat, escriptor que portava fama d’assenyat. I l’Estat, tristament, segueix sense escoltar-nos. Coixet, en la seva al·legoria de la peresa, també prioritza la sordesa i la comoditat  de no fer absolutament res amb aquest tema enfront la responsabilitat activa que comporta viure en democràcia.

 

Hem de dir-vos també, ja posats, que hem trobat a faltar el suport d’un nombrós sector de persones que, com Coixet, es dediquen al món de la cultura i se senten espanyoles, en la defensa del dret a l’autodeterminació del poble català, és a dir, en la pressió política per fer efectiva una solució civilitzada que té precedents, com dèiem, a d’altres països occidentals. Què heu fet per evitar que s’arribés a aquesta votació que ara tan us desagrada? Constatem amb resignació que en altres ocasions, amb motiu d’altres causes també legítimes d’altres pobles i d’altres nacions sense Estat, sí que s’ha produït aquesta implicació intel·lectual d’una part notòria d’aquests actius culturals d’Espanya.

 

Estem convençuts que aquells que s’esforcen dia rere dia, com Coixet, a reduir el procés sobiranista català a una qüestió identitària s’equivoquen. Us ho direm ben clar: nosaltres som els fills i néts d’andalusos, extremenys i aragonesos, entre d’altres, i ens sentim plenament catalans, sense adjectius, sense categories (ni de quarta, ni de tercera ni de segona, Sra. Coixet). I molts estem a favor de la independència de Catalunya. De fet, en els darrers temps hem comprovat que és Felipe González qui parla de pedigrí català; que és Pablo Iglesias qui fa referència a l’origen familiar dels catalans per orientar el seu vot; que és José María Aznar qui recorre a la divisió interna a Catalunya. I molts també hem vist com el diputat David Fernández rebia de forma reiterada, a través de les xarxes socials, acusacions de xarnego pel simple fet de dir-se Fernández, tenir ascendència a Zamora i defensar alhora la independència de Catalunya. Xarnego, una paraula, per cert, que tenim la sensació que en els darrers anys utilitza amb insistència el nacionalisme espanyol per desprestigiar la causa de tants independentistes catalans que venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà.

 

“S’equivoquen aquells que s’esforcen a reduir el procés sobiranista a una qüestió identitària. Som fills i néts d’andalusos, extremenys i aragonesos, entre d’altres, i ens sentim plenament catalans, sense adjectius”

Fixeu-vos-hi, aquí els vuit cognoms catalans no predominen. Som un poble divers, d’interessantíssima barreja; un poble d’acollida, obert a la immensitat del mar. Sí, Sra. Coixet: celebro els gols del Real Madrid, l’equip que estimava el meu pare, amb totes les contradiccions que de vegades això comporta, m’emociono amb la guitarra de Tomatito i la veu de Camarón, i no penso renunciar als versos de Machado, les novel·les de Cervantes i el teatre de Lorca. I no, Sra. Coixet, malgrat la seva caricatura, no penjo banderes al balcó de casa meva, no parlo ni de càstigs ni de xarnegos ni de botiflers, no vesteixo cada dia barretina i espardenyes, no sóc aficionat als crits ni als insults i no em sento estrany ni a Olot ni a la preciosa Segòvia. Aquí estem parlant de sobirania, de política, de futur, del reconeixement d’una nació, de la possibilitat de federar-se lliurement i no de sotmetre’s col·lectivament des d’una hipotètica i constitucional indissolubilitat d’un Estat en ple segle XXI. Tot i que, tal com reconeix, li provoqui tanta mandra afrontar la discussió sobre el tema, li prego que aparqui els tòpics i el victimisme (l’article és una enumeració d’insults que vostè mateixa escriu, però que posa en boca dels altres per anul·lar les seves idees) i debatem sobre la qüestió que ens afecta en un to constructiu.

 

Siguem honestos, d’altra banda, i comencem a parlar d’una vegada per totes de centralismes, i no de centralisme; de nacionalismes, i no de nacionalisme; del paper dels mitjans de comunicació públics, i no només d’uns determinats mitjans de comunicació públics; parlem des del rigor, i no des dels rumors (“la lista negra de catalanes”?) i els llocs comuns que Coixet utilitza amb lleugeresa en el seu article per demonitzar l’independentisme català, que és un moviment transversal i complex.

 

Des de fa un temps nosaltres també caminem al costat de gent que havia votat en diverses ocasions a Pasqual Maragall, com vosaltres, i que es va il·lusionar, l’any 2003, amb la possibilitat de canviar un Estat espanyol que avui dia condecora Verges i homenatja la División Azul, mentre, en paral·lel, no es digna a demanar perdó per haver afusellat un president de la Generalitat escollit democràticament, com va ser Lluís Companys, i comprova com els crims del franquisme han de ser jutjats des de l’Amèrica Llatina (aquesta idea d’Espanya sí que ens repugna). Què hi ha més anacrònic que això, Sra. Coixet? Discutir sobre sobirania? De debò? Molts catalans confiaven en aquest enèsim text estatutari, que es recolzava en el suport d’una majoria política i social, i que podia assentar les bases d’un Estat federal que respectés l’autonomia dels catalans i la condició plurinacional i plurilingüística d’Espanya, que al cap i a la fi és una enorme riquesa sovint infravalorada. Una cronologia dels fets que ens transporta, per cert, i salvant les distàncies, fins a la via autonomista que també es va endegar a Catalunya l’abril de 1931, i que també va acabar amb tisorada, frustració col·lectiva i boicot als productes catalans. Hem buscat l’encaix dins Espanya amb propostes d’estatuts d’autonomia des de l’any 1919, i l’experiència que vostè menciona per aprendre dels errors passats ens demostra que aquesta opció mai no acaba de quallar. I hem decidit albirar nous horitzons.

 

Només us demano, per acabar, que no jugueu brut. No tot s’hi val. La majoria dels qui sortim als carrers i places cada 11 de setembre tampoc no volem que uns quants que tenen la cara molt dura facin l’egipci, tinguin el cognom que tinguin i provinguin del partit que provinguin. Contràriament a la seva opinió, Sra. Coixet, no ens hem implicat en aquest procés pensant en èpoques pretèrites, sinó que ens mou sobretot el futur, la possibilitat de construir l’esdevenidor d’una comunitat de persones des de la llibertat i no des de la submissió; ens interessen la justícia, l’ensenyament, les infraestructures i tantíssimes altres qüestions que vostè posa damunt la taula, i és per aquest motiu que parlem de sobirania. I sí, estem plens d’il·lusió, però això no ens converteix automàticament en persones acrítiques. Considerem que el 27 de setembre tenim l’oportunitat d’engegar un nou país, que ens permetrà, entre altres coses, superar la monarquia, que la majoria de nosaltres veu com una llosa innecessària. Però sabem del cert també que el conflicte entre el Govern de la Generalitat i l’Estat espanyol, en cas de victòria independentista, serà de difícil sortida, i que segurament necessitarà d’una mediació internacional. Sabem, en definitiva, que el nostre propòsit d’alliberament nacional no és senzill. Però vaja, els grans reptes de futur sempre ens ubiquen en una dialèctica complexa entre incerteses i esperances. I nosaltres hem decidit cultivar un grapat d’esperances en aquest projecte col·lectiu, fet que no ens converteix, tanmateix, ni en il·luminats ni en dogmàtics que no hi veuen més enllà. No ens subestimi. Veurem quin és el resultat de la propera i crucial contesa electoral. Aquí podrem mesurar les forces de tots plegats, també dels qui es proclamen, amb un punt d’atreviment, com “la majoria silenciosa”, o els tímids que són més dels que semblen, o com li vulgueu dir. I ja veurem què és el que succeirà després. Ens ha tocat de viure un temps de vida política que és apassionant, i que reclama alguna cosa més que l’exaltació de la mandra i la inacció. Si és això el que realment voleu us podeu conformar amb Rajoy.

 

PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

15 COMMENTS

  1. Excel·lent article! Gràcies!
    La Sra. Coixet, com tu ben dius, juga brut. No voler la independència de Catalunya és un postura tan legítima com sí voler-la. El seu article però, no busca exposar raonament. És, al meu entendre, un exercici del més pur esnobisme intel·lectual.

  2. Encertadíssim parlar d'”exaltació de la mandra i l’acció”. El mateix que he pensat llegint al Risto Mejide avui.
    El meu segon comentari fa referència al concepte de “responsabilitat activa”. El trobo molt inspirador. (“Coixet, en la seva al·legoria de la peresa, també prioritza la sordesa i la comoditat de no fer absolutament res amb aquest tema enfront la responsabilitat activa que comporta viure en democràcia.” )
    Gràcies per l’article.

  3. Que la senyora Coixet tituli amb “el dia de las marmotas” un article seu, ho trobo normal, tot i que poc original. Hi està acostumada. És com titula absolutament cadasqunade les seves pel.lícules.
    Que tothom s’expressi, però que ho faci amb articles que constatin les realitats.
    On vol fotre cullerada ara?
    Això sí, a casa nostra necessitem treure’ns la xiruca de tant en tant.
    mai he dit aóc espanyol. I mai ho diré passi el q passi….pq no m’hi sento. I estimo a espanya i tinc molts amics espanyols. Però sóc català i sóc de catalunya.
    he dicho!!!!!

  4. Sobre l’article de Coixet, diu la biblia: has de ser fred o calent perque si ets tebi, et vomitaré de la meva boca. El mon sra Coixet, es va formar d’una decisió i d’una voluntat i intenció, no exalti dons una especie que fen veure que no fa res, es dedica a tirar escombreria als que treballen.

    • al tanto que la Biblia diu moltes coses… al Deuteronomi fins i tot parla de lapidar (fills rebels….)…no barregem les coses es licit anar a les manis amb banderes i també ho és tenir mandra …

  5. Aquests debbats referents al fraking no els escolto a TV3….deuen fer-se en cercles tancats…..em fa mandra la independència….em fa mandra que ara vulguin els xarnegus quan no fa massa se n’enfottien i els veien de segona….si per a mi es com el dia de la marmota….EL PROPER 11 DE SETEMBRE QUE TOCA???

  6. En primer lloc, Jou, vull dir-te que com a periodista sóc crític amb el paper de TV3 (John Adams abans de la Diada 2014, el mateix tema sempre a Els Matins…) i dels mitjans públics en general. Resulta, però, que n’hi ha que teniu una mirada esbiaixada d’aquest tema. Has revisat l’estudi que va fer Media.cat sobre la pluralitat d’opinadors a diversos mitjans de comunicació generalistes de l’Estat? Perquè la sobreexposició mediàtica de l’independència a TV3 és discutible, però la manca absoluta de pluralitat de veus a TVE és flagrant també, eh. I ja no parlo dels mitjans privats. Ah, i ja posats, explica’m: per què el “txupinazo” o el 15-M s’ofereixen en directe per TVE i no una manifestació d’un milió de persones? Em pots explicar quin és el criteri de noticiabilitat?

    El debat sobre el fracking es va fer al Parlament (també hi va haver un mov. social que en reivindicava la prohibicó). Fixa’t, s’aprova una llei contra el fracking i es porta al Tribunal Constitucional, com tantes altres coses. Per això parlem de sobirania. El que voldríeu valtros, mandrosos, és que discutíssim sobre la independència precisament en els cercles tancats que menciones, perquè no voleu afrontar el pols polític. Dieu que us fa mandra el que a molts realment us irrita. I el proper 11 de setembre no sé què tocarà. Jo també començo a estar cansat de tanta “performance”, però no es poden menysprear aquestes manifestacions multitudinàries. Per què no us mobilitzeu, els mandrosos? Tranquil, el 27 de setembre ens comptarem tots plegats.

    I que el nacionalisme català hagi utilitzat el terme xarnego (com el nacionalisme espanyol, que déu n’hi do com l’aprofita, darrerament) a mi també em repugna. Sóc nét d’aragonesos i andalusos, i estic per una Catalunya lliure, pròspera i conscient de les potencialitats de la seva diversitat. I crec que no sóc l’únic.

  7. Aquesta resposta a l’article de la Isabel Coixet és, des del meu punt de vista, tramposa. Portes al teu terreny frases i conceptes que ella no ha dit en cap cas. És absolutament respectuosa amb els que se senten independentistes i simplement posa en valor els catalans que legítimament no participen d’aquest sentiment i no són “responsables actius”. Per fer aquesta encesa defensa del procés plena de conceptes, alguns molt lúcids, altres demagògics, i amb mitges veritats no necessites a la Coixet.

    • Aitana, crec que el teu comentari és desencertat en diversos punts. Primer, si acuses a l’Enric de demagògia, faries bé en intentar exemplificar-ho, perquè a mi almenys, em sembla una acusació prou greu com perquè quedi en l’aire, sobretot després de llegir cada una de les idees que ha exposat l’Enric de manera argumentada i respectuosa. Després m’agradaria dir-te que és molt bonic dir que la Isabel no ha faltat al respecte als catalans independentistes (o als no mandrosos) però em temo que no ha estat així: “Lo malo es que no paramos de preguntarnos en bucle: ¿Tanto costaba relajarse un poco y aparcar las amenazas y los victimismos? ¿Tanto? ¿Por qué no dejaron en su momento el “y tú más” de patio del colegio? ¿Por qué?”. Reduir el sentiment nacionalista a l’absurd al comparar-lo amb una discussió victimista de pati d’escola sincerament és faltar al respecte a totes les persones que han treballat i fins i tot donat la vida per aquest sentiment.

      Voldria afegir que si bé potser no hi ha una falta de respecta clara i concisa, l’article en general destila un aire de sarcasme i de complex de superioritat cap a la gent que sí té aquest sentiment (exemples: “gente como nosotros no debería tener cabida ni voz en esta gran nación que, al parecer, se avecina.”, “Para nuestra desgracia, no hemos sido ungidos con la fe y la confianza en un país mejor que iluminan la vida cotidiana de muchos de nuestros compatriotas. “, i un llarg etcétera).

      Per acabar, també voldria comentar la frase final de l’article de la Coixet: “Seguro que hay cosas peores, pero ahora mismo no se nos ocurre ninguna.” Esperem que no se li passi pel cap anar al Orient Mitjà o a Àfrica, perquè la ens pot agafar un bon disgust la pobra dona si creu que veure per la tele un milió i mig de persones defensant el dret d’autodeterminació és el pitjor que se li acudeix pel dia a dia.

      Enric, felicitats per aquest gran article un cop més.

  8. Molt bon article, Enric. Enhorabona. Pel nivell de les reaccions toques temes medul·lars, i això no agrada. Ànims. La propera, més i millor.

  9. Clar que sí, quina mandra ens fa aquest procés sobiranista nascut de la voluntat d’un gran sector de la població catalana. Quina mandra lluitar pels nostres drets. Quina mandra que ens facin votar cada 4 anys. Quina mandra aixecar-se del sofà. Quina mandra pensar.

  10. Con todos mis respetos, pero os estan vendiendo una mandanga que no veas.

    No digo que el sentimiento nacionalista no exista (ya existía hace mucho anyos, y ahí estaba ERC), ni sea legítimo, ni minoritario, y si yo fuese catalán, a lo mejor, hasta estaría el primero en la meridiana el pasado viernes, porque con esta panda de políticos que hay a nivel nacional quién no querría independizarse. Y soy consciente de que también hay razones para desearla como el Estatut, el Referendum, etc..

    Pero, hace apenos dos-tres anyos apenas se hablaba del tema, ahora parece que es lo único que hay. Hay una presión mediatica, política, social y no digamos televisiva sobre el tema 24 horas 365 días.

    Ahora, si alguien piensa que un futuro gobierno de CIU+ERC va a convertir Catalunya en un pais multicolor con nubes de colores, donde el paro, la pobreza, los recortes en sanidad, educación y el mangoneo de reparto de poderes van a desaparecer, es porque sin duda no ve más allá de esa cortina de humo llamada independencia en la que ha envuelto Artur Mas a si mismo primero, y a todos los catalanes después; y sin duda se ha olvidado que politicas ha hecho Artur Mas en Catlalunya con apoyo de ERC, y que politicas a hecho Mariano Rajoy en Espanya con apoyo de CiU.

    No digo que el sentimiento de querer ser independiente sea falso, ni importante para muchos, pero en gran parte ha estado inducido por alguien que tiene interés en que se hable de este tema para que no se hable de otras cosas. La Independencia aunque muchos no se den cuenta os está haciendo menos críticos con vuestros propios gobernantes, más cortos de miras, pues muchos solo ven en una sola dirección al no entender que el problema catalán tiene varios culpables, así que cuando veo a tantos miles de personas, al unísono y uniformemente, gritando con una sola voz al ritmo marcado por otros “INDEPENDENCIA” en realidad yo personalmente solo veo gente DEPENDIENTE de una simple y sencilla idea que va a resolver todos sus problemas, la Independencia, ese fabuloso oxímoron.

    Y ya me podeis dar pal pelo.

    Un abrazo

Respon a Jou Cancel reply

Please enter your comment!
Please enter your name here