M’ha alegrat molt llegir l’article del Sr. Joan Miquel Carrillo sobre els costos de la secessió, escrit des del respecte, una actitud dialogant i la pretensió de conduir el debat a aspectes relatius a les conseqüències pràctiques de la independència. Tot i que els aspectes emocionals d’un procés d’aquestes característiques no es poden menystenir, en la mesura que són els que falquen les cadenes de solidaritat que fan viable una comunitat política (i que es concreten en els diversos sacrificis que els ciutadans fan per al funcionament adequat d’aquesta, començant per pagar els seus impostos), és cert que tampoc no es poden obviar les qüestions pràctiques en la concreció de la separació.
En qualsevol cas, en relació amb el debat que el Sr. Carrillo planteja, em fa l’efecte que cal establir dues consideracions preliminars per centrar-lo adequadament.
Primer de tot, el component emocional, en el fons, acaba condicionant els arguments racionals que un aporta al debat, en la mesura que l’associació emocional amb un projecte (o, fins i tot, el rebuig emocional que pugui suscitar, sense una adhesió particular al contrari) estimulen la cerca d’arguments. En el fons, la qüestió del reconeixement és fonamental i, per aquest motiu, predisposa als actors en el debat en un sentit o un altre. Per això, cal matisar les possibilitats dels participants en la discussió de convèncer aquell que, clarament, ha adoptat una posició definida. Vagi per endavant, doncs, que no pretenc convèncer de res al Sr. Carrillo i que respecto el seu posicionament. Senzillament, pretenc matisar algun dels seus arguments per a què el lector construeixi el seu propi criteri.
La segona consideració preliminar té a veure amb la incertesa. En el fons, tots els participants en el debat aporten previsions, més o menys contrastades, sobre el que creuen que succeirà, condicionades, com he dit, per els seus propis vincles emocionals previs, però, cap d’ells no pot pretendre tenir la certesa del que, efectivament, succeirà. A tot estirar, es pot considerar la plausibilitat més o menys raonable de determinats esdeveniments futurs. Inevitablement, les previsions, les expectatives i els desitjos tendeixen a barrejar-se en un complex d’arguments que incorpora aspectes tan emocionals com altres que no ho són.
“Cal sortir de la zona de confort perquè la situació actual condueix Catalunya a la marginalitat política, l’ofec econòmic i la banalització cultural”
Fetes aquestes consideracions, més ençà de la il·lusió, em permeto de matisar algunes de les consideracions que fa el Sr. Carrillo en relació amb una eventual secessió de Catalunya. Parteixo, en qualsevol cas, de que la secessió en cap cas serà ni ‘express’, ni ‘low-cost’. Més aviat considero que és un camí complicat, en el qual tant els catalans, com els espanyols, com el conjunt dels europeus haurien d’afrontar problemes certament rellevants. Dit això, en ocasions, és necessari sortir de la zona de confort per obrir noves possibilitats en el desenvolupament tant personal com col·lectiu. Entenc, per motius que no puc desplegar aquí, que la zona de confort, pel que fa a Catalunya, condueix a una progressiva marginalitat política, un ofec econòmic i una banalització cultural. En conseqüència,crec que ha arribat el moment d’abandonar-la.
Establert aquest punt de partida, m’agradaria matisar altres consideracions que fa el Sr. Carrillo. En primer lloc, pel que fa a la pertinença a la Unió Europea, tot i que és evident que requereix una modificació dels tractats, que comporta l’acord de tots els seus membres, això no exclou l’articulació de solucions provisionals i pragmàtiques, com les que la Unió ha buscat en altres ocasions. No és jurídicament impossible (i, per tant, tampoc no ho és políticament), un règim provisional en el que Catalunya pertanyés a la Unió des del punt de vista de l’aplicació del seu sistema jurídic a l’espera de la modificació dels tractats per al seu acomodament en el sistema institucional de la Unió.
Aquesta solució ja ha estat apuntada (fora de Catalunya, per cert) i permet el disseny d’un procés transitori fins a l’estatut de membre de ple dret de la Unió. És difícil, per raons extrajurídiques, pensar que havent-hi la possibilitat de dissenyar una transició raonablement poc traumàtica fins a la plena pertinença, aquesta possibilitat es rebutgés. El mateix caldria dir de l’Eurozona. En tot cas, en la fase transitòria, Catalunya no tindria menys influència que la que té a dia d’avui, en un sistema constitucional en què la sobirania recau en el poble espanyol i, per tant, converteix Catalunya en una minoria estructural amb una capacitat d’incidència nul·la en les posicions internacionals del Regne d’Espanya, també pel que fa a la política monetària.
Pel que fa la nacionalitat espanyola, és incontrovertible que cap espanyol d’origen pot ser privat de la seva nacionalitat (art. 11.2 de la Constitució). Tot i que, segurament, l’escenari en què tots els ciutadans d’una eventual Catalunya independent tinguin així mateix la nacionalitat espanyola és certament poc plausible (tampoc no sembla que aquest sigui l’horitzó que els partidaris de la secessió plantegen), la previsió de la Constitució espanyola permet dissenyar una fase de transició, des del punt de vista de la desconnexió de l’Estat espanyol, en què els efectes immediats per als ciutadans del nou estat siguin menys traumàtics.
No entraré en detall, en les consideracions que vostè fa en relació amb el diferencial entre la disponibilitat de recursos de la Generalitat de Catalunya actual en relació amb una eventual República catalana independent, tot i que em fa l’efecte que hi ha pocs que sostinguin que seria en favor de la Generalitat; ni en relació amb les futures balances comercials de la Catalunya independent, tot i que caldria relativitzar l’existència d’un efecte frontera en el context d’una normativa relativa al comerç internacional adreçada justament a minimitzar aquest aspecte i dintre d’un context en què, fins i tot, estats fora de la Unió Europea participen d’un espai comercial comú.
En qualsevol cas, em fa l’efecte que no s’han de barrejar els arguments conjunturals (relatius a les dificultats de la fase de transició), en relació amb els arguments estructurals, això és, els que es refereixen a la definitiva consolidació de la República catalana en cas que hi hagués el mandat democràtic que en legitimés la seva constitució. Pel que fa a la fase transitòria en què s’hauria de concretar la separació, crec que hi ha motius suficients per suposar que, en cas de produir-se, seria ordenada i pactada, per utilitzar les paraules del Sr. Carrillo. En primer lloc, perquè tots els interessats obtenen guanys de què això sigui així. En segon lloc, perquè tots els actors mantenen uns principis comuns que han de servir per articular la malla axiològica de la negociació (respecte dels drets fonamentals, principi democràtic, etc.). En la meva opinió, la qüestió se centra en l’existència o no d’un mandat democràtic adreçat a les institucions catalanes per a què iniciïn el procés efectiu de separació, la qual cosa implica, òbviament, una negociació que no té perquè ser fàcil, però que, en tot cas, no hi ha motius per excloure que sigui civilitzada. En la deliberació prèvia a la construcció d’aquest mandat democràtic, efectivament, totes les opinions sostingudes des del respecte de l’adversari són benvingudes.
Benvolgut Jordi,
Llegeixo amb interès la teva aportació al debat i hi trobo moltes posicions de partida que l’afavoreixen. Trobo especialment aclaridora l’expressió de la “zona de comfort” doncs ens permet entendre que la secessió és un procés que ve acompanyat de riscs més que considerables. Més enllà dels riscs hi trobem certeses que crec que el teu article refermen: la inviabilitat del mecanisme d'”ampliació interna” tantes vegades anomenat o la impossibilitat que els catalans escindits conservin la nacionalitat espanyola i la catalana durant un període de temps que no sigui “provisional”. Insisteixo, doncs, en no fer conjectures al voltant de com serà el procés subseqüent d’adhesió a les estructures comunitàries doncs sí que se’m fa més complicat. Podria ser, com tu dius, per mitjà d’un sistema “pont” o “passarel·la” que ens permetés passar de la nostra condició actual (ciutadans europeus residents en territoris on apliquen els Tractats) a la nostra condició actual. Notem que en el trajecte no haurem guanyat res i potser hem perdut algun llençol. On no puc estar d’acord és en la consideració de la capacitat d’influència dels catalans en la política exterior del Regne d’Espanya. Posaré un exemple viscut.
Vaig viure un any a Bulgària treballant a l’Oficina Econòmica i Comercial espanyola a Sofia. Una de les meves obligacions era llegir la premsa local (la que s’editava en anglès) i elaborar dossiers de premsa per a les empreses espanyoles. L’any que hi vaig viure era el primer any de Bulgària a la UE (per cert, amb mecanismes previstos d’expulsió de ciutadans de la Unió, tots els búlgars i també els romanesos, si no complien una sèrie de progressos en matèria de separació de poders, integració de minories ètniques ,…). Resulta, doncs, que aquell any li van donar per primer cop la medalla del cavaller de Madara (seria com l’ordre de Isabel La Catòlica a Espanya) a un ciutadà extranger. Resulta que aquell extranger era el Sr. Duran i Lleida. Pel que es veu, fou un personatge clau en l’adhesió de Bulgària a la UE. No només va influir en la posició espanyola sinó que fora d’ella també.
Pensem per exemple en la influència que pogués tenir Josep Piqué quan fou Ministre d’Afers Exteriors d’Espanya o el magnífic paper d’Eugeni Bregolat a la Xina. Està clar que la influència del Sr. Tremosa o del Sr. Terricabras sobre la política exterior espanyola és zero, però no confonguem això amb el paper dels catalans dins de la política exterior espanyola. Pensem, per exemple, en la influència que Albert Rivera pugui exercir a partir de l’any que ve sobre aquestes polítiques.
Dit això, agraeixo l’enfoc general del teu article que crec que enriqueix al lector del Fet.
Salutacions cordials,
Benvolgut Joan Miquel,
Moltes gràcies pel teu comentari.
Només dues consideracions suplementàries:
1. El concepte d’ampliació interna és un concepte làbil, que no pressuposa, en absolut, la inexistència d’una fase de transició (a l’estil de l’interval, per exemple, entre la constitució del cantó del Jura i la reforma de la Constitució federal suïssa per acomodar la seva estructura institucional a l’existència d’un nou actor del pacte federal), però sí que parteix de la idea de què el nou estat no resta fora a la cua, sinó dintre en una situació d’hibernació a l’espera de l’arranjament constitucional corresponent (que molt probablement comportaria no tenir representació en les institucions de la Unió en aquest període transitori). Això sí, el nou estat escindit d’un estat membre, al meu criteri, no resta en les mateixes condicions que un no membre. Suposo que la discrepància fonamental que mantenim aquí és si és d’aplicació l’article 49 TUE o no, això és, si una Catalunya escindida d’Espanya s’espera a la porta del carrer o en un sala d’espera a l’interior. Jo crec que es tracta del segon cas i intueixo, pel que dius, que tu creus que es tracta del primer. Aquí jo crec que formalisme pot jugar una mala passada en la comprensió de la situació i cal tenir en compte, a més, en una interpretació sistemàtica del TUE, també l’article 50, que es refereix al procés per abandonar la Unió. En tot cas, de la mateixa manera que no em sembla clara la posició dels que afirmen que no hi ha cap problema pel que fa a la pertinença a la Unió, tampoc m’ho sembla la d’aquells que sostenen que, senzillament, la República catalana romandria, d’entrada exclosa de la Unió. Tot això serveix, al meu criteri, per matisar els riscos (que entenc que existeixen, però que no són tan grans com alguns volen fer veure). Pel que fa a si aquests riscos paguen la pena, entenc que sí.
2. Al meu criteri no s’ha de confondre la influència de catalans individuals que, pel seu prestigi personal, poden incidir en la política internacional amb la influència de Catalunya com a comunitat política. Tots els casos que esmentes es refereixen a catalans que actuen no pas representant Catalunya i, per tant, la seva poca o molta capacitat d’influència l’exerceixen a títol merament personal. No es pot confondre, per exemple, el prestigi individual del jutge Weeramantry i la seva influència en la Cort Internacional de Justícia amb el pes de Sri Lanka en la política internacional, començament per la mateixa CIJ. En aquest sentit, en refermo en la influència nul·la que té Catalunya (això és, les institucions catalanes) en la política internacional espanyola, més enllà del paper que determinats catalans individuals hi puguin jugar.
En tot cas, t’agraeixo el comentari i, per suposat, resto a la teva disposició per continuar el debat en privat, en el que de ben segur seria una conversa mútuament enriquidora.
Ben cordialment.