L’escriptor italià Italo Calvino publicava el llibre La giornata d’uno scrutatore l’any 1963 (en català, Un dia d’eleccions), on parlava d’un dia sencer al voltant d’una mesa electoral on el personatge principal de la narració feia d’interventor-escrutador. Per allà hi desfilava tot i tothom: dretans i esquerrans, ateus i creients… Però amb la particularitat que hi havia un sector de votants d’aquell col·legi que eren part del sistema —i per tant el Poder—, que es perpetuaven eternament sense opció a donar veu lliurement a qualsevol dels electors que aquell dia s’apropaven a les urnes.
I com que la realitat sempre supera la ficció, va resultar que aquest passat 27 de setembre de 2015 vam tindre un dia d’eleccions al Parlament de Catalunya, uns comicis que eren ordinaris —encara bo—, segons deien les forces politicomediàtiques de l’Estat espanyol. Un Estat que, cal dir-ho clar, està emparat per les regles de joc del Règim del 78 (per si algú en dubta, filla només de pares oligarques i amb padrins militars al bateig), i que deien i ens deien per activa i per passiva que aquest dia hi havia unes eleccions regionals, i que prou, que això era tot.
Un cop més, l’Estat monàrquic espanyol mentia públicament, perquè si no estigués preocupat no hauria fet la campanya electoral que ha dut a terme des de tots els fronts possibles: banca, església, premsa, administració… Però aquí, i potser especialment a Tarragona, hem de tindre clara una consigna, si ens ataquen és per por, i hem aconseguit que la por canviï de bàndol. I és ara, potser més que mai abans, que ho tenim tot per fer.
I malgrat tot, que ningú no s’enganyi, perquè l’efervescència d’alguns sectors neoindependentistes pronosticava posar fil a l’agulla i cosir fil per randa un vestit nou en un tres i no res, obviant que l’Estat és potent i té mecanismes poderosos que requeriran posar en dubte la seva teranyina legal.
Aquí, ara i avui comença el ball, i si no ens falla cap carta, va de bo. Perquè aquí res no s’acaba i tot comença ara, des dels despatxos, des de les institucions, però potser encara més important: des del carrer, places, ateneus, casals, cooperatives i des de tots els racons de les nostres vides.
