Carregant ...

Més enllà de Muriel Casals

L'expresidenta d'Òmnium Cultural i diputada electa a la llista Junts pel Sí, Muriel Casals. Fa dècades, Casals va militar al PSUC (foto: cedida)

L’expresidenta d’Òmnium Cultural i diputada electa a la llista Junts pel Sí, Muriel Casals. Fa dècades, Casals va militar al PSUC (foto: cedida)

Més enllà del fet d’haver estat la presidenta d’Òmnium Cultural, la presència de Muriel Casals al “pom de dalt” de la candidatura de Junts pel Si buscava, de ben segur, la complicitat de la cultura  del PSUC. L’economista i diputada electe va militar durant molts anys a la històrica formació política. És cert que són molts els qui han emprat el nom del PSUC “en va” durant la darrera contesa electoral, però n’estic convençut que són molts més els qui l’han trobat a faltar a l’escena política del 27-S. No seré jo qui caigui en l’error de fer allò mateix que critico, però molt em sembla que l’absència d’una esquerra inequívocament nacional, al costat del centre dreta convergent i el centre esquerra republicà, hagués aportat a Junts pel Si una “tercera pota” que molts han trobat a faltar fins ara.

No sé on hagués  estat el PSUC de l’Assemblea de Catalunya i de la transició, però crec no equivocar-me si dic que entre el Si i el No mai hagués estat amb el “depèn”. Les hegemonies socials –objectiu permanent d’aquell PSUC- no es generen mai des de la indefinició, és generen intentant liderar allò que reclama la societat. L’any 1972 no li fou gens fàcil al PSUC fer entendre a una bona part de la seva militància que calia incloure la reivindicació de l’Estatut en l’ideari propi. Intentar crear hegemonia al voltant de la llibertat estava bé, de l’amnistia, faltaria més!, però l’Estatut?. Aquest  era el taulell d’escacs; tan complicat, que calgué incorporar un quart punt a la divisa de l’Assemblea de Catalunya (“La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica”), per tal de –entre altres consideracions- fer mengívola l’Assemblea a les cèl·lules del PSUC, molts militants del qual eren nous catalans tot just acabats d’arribar.

Ara, la major part dels qui provenen d’aquella cultura d’intentar teixir majories socials permanentment vaguen en el desconcert. El meu amic desconcertat, antic psuquero, federalista convençut, em diu  que li hagués estat molt fàcil al seu PSUC reconèixer, en un moment de “caixa o faixa” que a Espanya no hi ha ningú amb qui federar-se, i que tenia raó en Pasqual Maragall quan va intentar fer aprovar un Estatut la principal raó del qual  era la consideració de Catalunya com a ‘subjecte polític propi’, i que un cop capat el nou Estatut calia avançar cap a aquest objectiu (ell en deia fa molts anys: “el ple autogovern”) per altres vies. Això si, explicant molt clarament que la primera decisió de la Catalunya independent, si ells governaven el nou país, seria l’establiment de relacions de privilegi (de matriu confederal) amb la resta de pobles que configuren Espanya (els hi sona?).

Em comenta, no sense tristesa, que la reculada de drets socials sempre va en paral·lel amb la reculada dels drets nacionals, i a l’inrevés, i que aquells que han liderat hegemònicament “el procés” han tibat dels drets nacionals, i calia ser-hi si hom volia estirar també dels drets socials. Ell pensa que quedar-se amb un dels dos fils, sense l’altre, porta al fracàs en tots dos àmbits, segur. Per això proclama que és molt necessari incorporar aquella cultura del PSUC al terreny dels qui volen la independència, ja que a la banda del No no hi encerta a veure com fer avançar ni els uns ni els altres.

Quan el cambrer ens comença a empènyer cap al carrer em diu, a cau d’orella, que, ben mirat, les independències del Segle XXI a la zona  euro, només serveixen per defensar la llengua, recaptar els tributs propis i crear les institucions i estructures de relació social més adequades a la teva realitat; i entre el penúltim i el darrer glop de cervesa, quan ja som al carrer, es pregunta: “Tant li costava a l’esquerra nacional  entendre això?”; o millor encara: “Bastir el seu discurs a partir d’això, tot i anunciant aquelles relacions de privilegi amb la resta de pobles de l’Estat Espanyol si l’esquerra assolia la majoria a les eleccions constituents?”.

Doncs … quedi dit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *