Miquel de Palol, durant la conferència, el passat dijous 12 de novembre, al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT). - Miquel de Palol, durant la conferència, el passat dijous 12 de novembre, al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT).
“Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences”.
Viatge a Ítaca, de Konstantinos Kavafis (traduït per Carles Riba).
El poeta, arquitecte i narrador Miquel de Palol mostra, en una conferència al Museu Arqueològic Nacional de Tarragona, una part de la inabastable influència en la literatura universal de l’Odisea, el poema èpic d’Homer. Palol sosté que la majoria de narracions de la cultura occidental s’adiuen, o bé amb el model de l’Odissea, centrat en un únic protagonista, o bé amb els “contrapunts de la multiplicitat” de la Ilíada. “És un esquema que transcendeix el discurs narratiu pròpiament dit, i que es pot aplicar a l’expressió artística en general, articulada a partir de l’ària, l’heroi, o a partir del coral, la comunitat”, explica Palol. En conseqüència, segons el ponent, obres com El naixement de Venus, Don Giovanni, Werther, Madame Bovary, El comte de Montecristo, Anna Karènina o Crim i Càstig, correspondrien a la primera tipologia d’obres, i La primavera, Così fan tutte, Les afinitats electives, La cartoixa de Parma, Els tres mosqueters, Guerra i Pau i Els germans Karamàzov formarien part de la segona. “Totes les històries d’un heroi, amb una peripècia, i amb un reconegut, d’una manera o altra són deutores de l’Odissea”, resumeix Palol.
.
“Jo em reconec més en l’aventura de la Ilíada”, afirma el ponent, que no amaga al públic les seves preferències. “Evidentment, la peripècia d’un sol heroi, que inicia un viatge i ha d’aconseguir un objectiu, que és tornar a casa, és un model narrativament molt més exitós que no pas el poti-poti de personatges principals de la Ilíada, però jo també crec que és menys realista, perquè en el món són més freqüents els casos en què la peripècia té com a referència una comunitat”, afirma. Palol considera que l’opció de l’Odissea “és més lírica” i la de la Ilíada “es presta més a filosofies socials”.
.
Un dels temes que més el fascina del món homèric és la seva complexitat moral: “La radicalitat de blanc o negre moral no hi és. El conflicte entre el bé i el mal no s’encarna amb personatges esquemàtics, fatalment destinats a acabar en tòpics, sinó en el debat autèntic, profund, dins de cadascú”. De fet, segons explica el poeta, aquesta separació entre bons i dolents “no entrarà a formar part de l’imaginari occidental fins que el dominin els judeocristians, necessitats de sants i dimonis perquè els principis d’ordre no se’ls escapin de les mans”. “Els herois posteriors poden tenir por, poden tenir defectes, poden tenir dubtes, però no està en qüestió que són els bons”, assegura. Segons Palol, la riquesa moral del món hel·lènic “comporta aquesta relativització dels absoluts” que en el món literari actual la crítica saluda amb bons ulls, com “una cosa evolucionada i desitjada”. “Doncs bé, això el món homèric ja ho tenia superat”, conclou.
.
En aquest sentit, Palol també fa referència a “la pietat que en tot moment manifesta l’autor cap als seus personatges”. “Fins i tot el personatge més dolent, més pervers i més criminal té una dimensió humana”, afirma. A l’Odissea, per exemple, segons Palol, els pretendents d’Ulisses “no són tractats com a individus abjectes”. D’altra banda, els bons d’aquestes històries antigues també tenen defectes. “En les meves lectures del món clàssic no recordo cap ésser perfecte, fins i tot els Déus tenen les seves xacres, les seves fílies i fòbies, i cometen actuacions censurables, criminals”, assevera Palol.
.
Al llarg de la conferència, Palol il·lustra les seves reflexions amb la lectura d’alguns fragments del poema èpic en la versió de Carles Riba, de l’any 1953: “Podríem dir que la versió ribiana és la que més s’assembla a l’original en forma i en esperit, mal que no deixem de considerar legítimes i interessants altres aproximacions deutores de les diverses sensibilitats actuals”. Cita al francès Paul Valéry per confirmar que “traduir no és altra cosa que produir els mateixos efectes amb mitjans diferents”, però reconeix que, així i tot, ell se sent atret per la sensibilitat formal de Riba.
.
Palol para especial atenció en dues escenes de l’Odissea: el reconeixement d’Ulisses en el retorn a Ítaca i la matança dels pretendents. De la primera el poeta en destaca el recurs de l’anagnòrisi, és a dir, del reconeixement com a “punt on es resolen el conjunt de les idees de les línies causals de la trama”. Considera que, en el cas esmentat d’Ulisses, es tracta d’una “anagnòrisi positiva, a diferència del moment de la Ilíada en què els guerrers descobreixen que el pretès Aquil·les mort per Hèctor no és ell, sinó Pàtrocle, que segons Palol seria una “anagnòrisi negativa”. En segon lloc, Palol també esmenta la matança dels pretendents d’Ulisses, perquè creu que té una gran força cinematogràfica.
.
Per acabar, sobre els dubtes i les especulacions que envolten l’obra i que el públic assistent posa damunt la taula, Palol, que no es considera homerista, sinó “simplement un poeta i un lector”, sentencia: “El món virtual ens proporciona moltes coses però no ens proporciona el viatge en el temps que seria necessari per descobrir moltes d’aquestes qüestions”.
