La història d’en Miguel i en Martín ja ha tingut més de 40.000 visualitzacions en poc més de 24 h. L’entrada en campanya electoral del Nàstic ha generat debat en els diferents grups que per les xarxes comenten l’actualitat grana i és que Podemos ha decidit parlar del “glorioso” Nàstic de Tarragona en un dels seus primers vídeos de campanya. Sota el títol “Maldita Casta, Bendita Gente”, el Nàstic és el fil conductor d’una història a l’estil “Fever Pitch” en la passió pels colors grana. En Miguel, un desorientat ideològicament, es manté fidels als seus colors, el vermell del Nàstic. Ideologies a banda, l’anunci té un problema de veracitat greu, enviar un Whats App des del Nou Estadi en dia de partit és més difícil que veure com es compleixen les promeses electorals.
Aquesta iniciativa exitosa a les xarxes en plena campanya electoral, però, no tapa els sentiments contraposats amb què els seguidors grana van marxar del Nou Estadi després d’empatar amb l’Almeria.
El Nàstic segueix immers en un inici de temporada per emmarcar i en un moment dolç de futbol on la fortuna et dóna aquell cop de mà necessari.
Però als de Vicente Moreno els va faltar una certa dosi de fredor davant dels andalusos per sumar tres punts pels quals van fer mèrits sobre la gespa per aconseguir.
L’esverament general previ a l’encontre, tenyit de la il·lusió de tornar a dormir en llocs d’ascens a primera nou anys més tard, va convertir el partit en alguna cosa més que tres punts. L’anada i tornada que va proposar un Almeria tocat però amb qualitat de sobres, no va encaixar amb el tradicional joc dels de Vicente Moreno. Amb la pilota saltant línies amb massa facilitat, els grana van perdre la seva millor arma, la paciència i la persistència. El control del joc no passava per dues de les peces bàsiques de la sala de màquines (Rocha i Tejera) que veien com la fórmula de joc vertical de l’Almeria s’encomanava perillosament. El gol matiner dels grana va precipitar el partit en una primera part de bojos, d’aquelles que els entrenadors detesten, sense ordre ni cap tipus de rigor sobre el terreny de joc. Només els atacs, habitualment inconscients de l‘Almeria, feien tenir la percepció constant de perill d’anada i tornada.
Tampoc va servir per calmar la fera, el 2 a 1 després d’un llançament magistral de Palanca. L’Almeria va plantejar batalla de forma desendreçada i arriscant més del previst. Els andalusos despenjaven jugadors en cada atac per crear una superioritat cercada des de la banqueta i que el Nàstic no va saber aturar al mig del camp.
L’empat final el va propiciar la poca fortuna d’Àlex López. El davanter anteriorment havia posat dintre un gol grana, però ell mateix va ser capaç de marcar en pròpia porteria, el 2 a 2, i treure un gol que entrava a Iago Bouzon, recordant aquella imatge de Goran Celar amb Manolo Herrero a Albacete ja fa uns quants anys.
El Nàstic va tornar a partir en excés el càstig del futbol directe d’un Almeria que va tirar de la qualitat dels seus futbolistes davant d’un caos tàctic absolut sobre la gespa. Els grana van veure com marxava la primera oportunitat per dormir en ascens directe. Amb aquella irracionalitat de la passió “hornberiana”, les grades del Nou Estadi seguiran mantenint la dicotomia entre l’aplaudiment constant per l’equip revelació de la lliga o l’exclamació puntual per deixar escapar una oportunitat per fer més grans els primers somnis d’hivern.
Els de Vicente Moreno segueixen la seva particular campanya per convençuts, amb un equip encara amb una bona dosi de crèdit. Un Nàstic que per futbol i percepcions hauria d’omplir partit rere partit el Nou Estadi, assignatura pendent del club que segueix, tot i l’execel·lent rendiment futbolític, sense trobar aquell clic que torni la febre a les grades del camp grana.
Vés a saber què li va escriure en Miguel a en Martín després de veure l’allau de despropòsits de la recta final del partit. Vés a saber també si el Whats App va arribar i si en Martín a aquella hora no seguia un Rapid de Viena –Ried que deixava l’històric Rapid a un punt del líder, l’Austria de Viena. En una lliga autríaca on en Martín té la sort de poder gaudir ara per ara d’un jugador que no va voler venir a Tarragona, Jonathan Soriano.
