No és massa normal viure tres campanyes electorals el mateix any. Tres campanyes on les tendències i les promeses conflueixen en nexes comuns sense massa perspectives de futur i on els polítics són poc capaços de preveure ni tan sols el que passarà demà.
Campanyes on els errors s’amaguen i on les virtuts acaben convertint-se en aquella victòria col·lectiva en el moment de conèixer els resultats. Les vuit del vespre d’un diumenge electoral marca el tret de sortida d’una cada cop més curta nit que deixa marge a poques sorpreses.
Per sort el món del futbol i més especialment el de segona A, s’allunya força dels paràmetres polítics i electorals i deixa un espai gran a les revelacions i a les situacions poc previsibles, d’aquelles de fer-les de l’alçada d’un campanar.
L’ideòleg del projecte revelació de la segona A es diu Vicente Moreno, que encapçala una nau complicada de portar a port fa uns anys, però després de passar per les mans del tècnic valencià sembla que té un rumb fixat.
Com un dibuix esbossat de Schiele, el Nàstic és un equip directe i indefinit, amb una història massa cops complicada darrera de cada quadreque acaba convertint-se en una d’aquelles obres sense caducitat amb els anys.
Sobre el terreny de joc els de Vicente Moreno s’han mostrat intractables com a locals i amb aquella identitat marcada carregada de personalitat. Un futbol de brega i recuperació directe que els ha permès sobreviure amb nota en aquest primer tram de temporada. Només en tres jornades els grana han sortir dels llocs de promoció d’ascens. Després sempre de partits lluny de Tarragona on l’equip a repetit l’error de no creure en si mateix i on des de fora fa la sensació que només fent el que sap fer podria treure millors resultats.
Aquesta jornada un missatge hem recordava que davant el Nàstic tenia a tot un campió de copa i de recopa de ja fa uns anys. Qui no recorda a Andoni Cedrun estavallant-se contra el pal després d’un xut de Koeman o la davantera amb Esnáider, Higuera i Pardeza o aquell gol de Nayim a París.
El Zaragoza és història viva del futbol de l’Estat i un dels equips punters que com diuen els argentins ha tingut temporades a la “B” com li ha passat a l’actual sotscapió del món, River Plate.
El Nàstic però quan juga al Nou Estadi té poc a patir des de l’arribada de Vicente Moreno que només ha cedit dos partits com a local en les dues temporades i mitja que porta al capdavant de l’equip. Sant Andreu i Alcorcón, són els dos únics equips que han marxat amb premi de la Budallera des del setembre del 2014.
El Nàstic ha construït un bloc ferm i convençut de sí mateix i amb la batuta dins del vestidor de pesos importants que amb els galons adequats fan que l’engranatge funcioni a la perfecció, assumint tots els papers de l’auca quan els toca. Els tarragonins van acabar amb un onze sencer de segona B sobre el terreny de joc i superant 3 a 1 al Zaragoza.
Els actors secundaris també assumeixen el rol pertinent i quan el referent, Emana, es lesiona apareixen Jean Luc, Fali i Naranjo, tres jugadors que pocs donaven un “duro” abans de començar la temporada, per convertir-se en golejadors d’una victòria que deixa al Zaragoza sense entrenador i fora de la promoció. Un penal aturat per Manu Reina que es va voler sumar a la festa, justa abans del descans, va donar el cop de gràcia a un partit on novament els grana van deixar clar que el futbol es pot veure i jugar de moltes maneres.
La visió de Vicente Moreno aquest cop va ser diferent, des de la zona de tribuna, apuntant amb un bolígraf vermell constantment allò que li agradava. El tècnic grana va aguantar hieràtic en la seves expressions més primàries en el moment de celebrar els gols fins que Jose Naranjo va sentenciar el partit. Llavors Vicente va saltar, va cridar i va alçar el puny en senyal de victòria i va treure tot el que es portava aguantant i parlant per un mans lliures d’un mòbil amb l’entrenador de porters grana.
Els grana han tancant un inici de campanya perfecte on l’única assignatura pendent ha estat aconseguir mantenir la seva identitat lluny de casa i amb una consigne clara que passa per obtenir aquell permís per somiar amb els peus a terra. Sense buscar galaxies llunyanes on els planetes desapareixen de cop i volta.
