El 20 de desembre de 2015 passarà a la història com el dia de les eleccions que van marcar un desig clar de canvi a Espanya (amb un bipartidisme tocat, però salvat en bona part per la llei electoral) i una onada sense predecents a Catalunya a favor de la ruptura amb el règim polític sorgit de la Transició. Els resultats de les urnes deixen en l’aire la governabilitat de l’estat espanyol i ratifiquen el distanciament d’una gran majoria de la societat catalana amb l'”statu quo” pactat després de la dictadura.
La victòria contundent d’En Comú Podem a Catalunya suposa un triomf inapel·lable del dret a decidir i el referèndum, que estan molt més a prop de les posicions independentistes -guanyadores el 27 de setembre- que no de les unionistes. També significa un viratge a l’esquerra sense matisos. El lila s’imposa al Principat, cosa que ratifica una vegada més un mapa polític singular i diferent al del conjunt de l’Estat.
A la demarcació de Tarragona, les urnes d’aquest diumenge deixen un rànquing de posicions idèntic al de Catalunya. Guanya En Comú Podem amb Fèlix Alonso al capdavant. Li segueixen l’ERC liderada per Jordi Salvador, i pràcticament empatats el PSC de Joan Ruiz i la Democràcia i Llibertat de Ferran Bel, els dos ‘partits del règim’ que han sumat més poder polític a les darreres dècades. Les últimes posicions són per a les forces espanyolistes i més conservadores: Ciutadans i Partit Popular. Tot i les grans diferències de suports rebuts entre la primera i la sisena força política, cadascuna d’elles obté un escó de diputat per anar a Madrid.
En joc hi havia diversos duels aquest diumenge:
– En Comú Podem ha guanyat el combat pel vot esquerranós al PSC.
– Els de Pablo Iglesias i Ada Colau han superat àmpliament a Ciutadans en l’àmbit dels partits emergents.
– Esquerra Republicana s’ha imposat a Democràcia i Llibertat (la nova marca de CDC, sense Unió) en el flanc sobiranista.
– I Ciutadans ha guanyat per la mínima al Partit Popular (ha empatat en escons) en la disputa pel vot unionista.
La ciutat de Tarragona, una vegada més, ofereix una foto electoral substancialment diferent a la de la resta de Catalunya i la del conjunt d’Espanya. El ‘fet diferencial’ es tradueix en diverses coordenades:
– Guanya el vot als partits contraris al dret a decidir. Ciutadans, PSC i PP se situen, respectivament, com a segona, tercera i quarta força política sumant 32.000 vots, tres mil més que els partidaris del referèndum.
– El desig de canvi i de ruptura amb l'”statuo quo” és molt menor a la capital de la demarcació. PP i PSC aguanten prou bé l’embranzida dels emergents.
– La primera força a Tarragona ciutat és En Comú Podem (a l’ajuntament representada amb només una regidora), que compta amb els mateixos vots que sumant les dues candidatures netament independentistes: ERC i DL.
– Els hereus de Convergència s’enfonsen a la sisena plaça en clau local. El nom, la campanya i el candidat n’han estat factors claus.
– Ciutadans aconsegueix aquí un dels pocs èxits de la jornada -són la segona força-, tot i que a la demarcació i a Catalunya fracassen estrepitosament amb el seu objectiu de ser els primers el 20-D.
En resum, Tarragona torna a oferir la seva imatge més conservadora i poruga, poc inclinada als canvis. La victòria dels liles de Podem no pot amagar la força del ‘recanvi’ taronja dins d’un ordre que representa Ciutadans i el poder de resistència de les forces del bipartidisme (socialistes i populars). Fins a quin punt, aquests resultats marcaran la política municipal que reclama a crits un govern fort i amb empenta?
